Superar el desconcert

Fa mesos que el sobiranisme viu instal·lat en el desconcert. De fet, alguns vam començar a sentir aquesta sensació poques hores després de l’1 d’octubre del 2017, quan l’Estat va desfermar tota la seva ira i va empresonar o forçar l’exili de bona part dels líders polítics. El desconcert, doncs, es va poder sentir des del primer moment; però l’energia que ens va donar aquell extraordinari episodi de civisme i rebel·lia democràtica que vam protagonitzar massivament aquell 1-O ens va permetre transitar, durant alguns mesos, en una mena de miratge. El desconcert, però, va començar l’endemà mateix i no ha deixat de créixer. Han passat els dies i els mesos i les mostres de solidaritat amb els presos i els exiliats ens han situat en el resistencialisme i han constituït una mena de flama que ens impel·lia a no defallir, a mantenir el torcebraç. Hi ha hagut moments, també, en què semblàvem recuperar les forces, com ara amb les declaracions plenes de dignitat a la sala del Tribunal Suprem i la superació dels diferents reptes electorals que calia superar. Però, en poques hores, tornava a emergir la sensació de desconcert. Fa mesos que ens hem acostumat als canvis de discurs, als pactes incomprensibles i a les picabaralles perfectament prescindibles. De fet, hi ha qui viu còmode en el conflicte, però la immensa majoria de la gent el que vol és fer camí i fer-lo junts. Unitat no vol dir, òbviament, anar de bracet tot el dia i a tot arreu i per qualsevol motiu. Però unitat sí que vol dir disposar d’un projecte compartit, saber on vols anar i com vols anar-hi. En definitiva, acordar un full de ruta i seguir-lo. Sense això, que és el que no tenim, tota la resta es magnifica. La més que previsible sentència del Suprem i la necessitat de no defallir en aquell camí que vam traçar l’1 d’octubre de fa dos anys ens obliguen a recuperar forces i a refer ponts. El proper 11 de setembre és, qui ho diria, una convocatòria en què hem de tornar a demostrar, una vegada més, la nostra força. No deixem que ni el clima d’enfrontament ni el desànim ens deixen asseguts al sofà, lamentant-nos de tot i de tothom.