Superar el desconcert

Fa mesos que el sobi­ra­nisme viu ins­tal·lat en el des­con­cert. De fet, alguns vam començar a sen­tir aquesta sen­sació poques hores després de l’1 d’octu­bre del 2017, quan l’Estat va des­fer­mar tota la seva ira i va empre­so­nar o forçar l’exili de bona part dels líders polítics. El des­con­cert, doncs, es va poder sen­tir des del pri­mer moment; però l’ener­gia que ens va donar aquell extra­or­di­nari epi­sodi de civisme i rebel·lia democràtica que vam pro­ta­go­nit­zar mas­si­va­ment aquell 1-O ens va per­me­tre tran­si­tar, durant alguns mesos, en una mena de miratge. El des­con­cert, però, va començar l’endemà mateix i no ha dei­xat de créixer. Han pas­sat els dies i els mesos i les mos­tres de soli­da­ri­tat amb els pre­sos i els exi­li­ats ens han situat en el resis­ten­ci­a­lisme i han cons­tituït una mena de flama que ens impel·lia a no defa­llir, a man­te­nir el tor­ce­braç. Hi ha hagut moments, també, en què semblàvem recu­pe­rar les for­ces, com ara amb les decla­ra­ci­ons ple­nes de dig­ni­tat a la sala del Tri­bu­nal Suprem i la superació dels dife­rents rep­tes elec­to­rals que calia superar. Però, en poques hores, tor­nava a emer­gir la sen­sació de des­con­cert. Fa mesos que ens hem acos­tu­mat als can­vis de dis­curs, als pac­tes incom­pren­si­bles i a les pica­ba­ra­lles per­fec­ta­ment pres­cin­di­bles. De fet, hi ha qui viu còmode en el con­flicte, però la immensa majo­ria de la gent el que vol és fer camí i fer-lo junts. Uni­tat no vol dir, òbvi­a­ment, anar de bra­cet tot el dia i a tot arreu i per qual­se­vol motiu. Però uni­tat sí que vol dir dis­po­sar d’un pro­jecte com­par­tit, saber on vols anar i com vols anar-hi. En defi­ni­tiva, acor­dar un full de ruta i seguir-lo. Sense això, que és el que no tenim, tota la resta es mag­ni­fica. La més que pre­vi­si­ble sentència del Suprem i la neces­si­tat de no defa­llir en aquell camí que vam traçar l’1 d’octu­bre de fa dos anys ens obli­guen a recu­pe­rar for­ces i a refer ponts. El pro­per 11 de setem­bre és, qui ho diria, una con­vo­catòria en què hem de tor­nar a demos­trar, una vegada més, la nos­tra força. No dei­xem que ni el clima d’enfron­ta­ment ni el desànim ens dei­xen asse­guts al sofà, lamen­tant-nos de tot i de tot­hom.