Diu la llegenda que tal dia com avui de l’any 897, fa més de 1.120 anys, es va crear la senyera, la bandera de Catalunya. Que Carles el Calb va enfonsar quatre dits de la seva mà dreta en les ferides mortals que havia rebut Guifré el Pilós. Un gest que va servir per estampar les quatre barres a l’escut daurat del comte. Segons la llegenda això va passar dins de la tenda comtal a la Vall d’Ora, un veïnat de Navès, al Solsonès. Al cap de poca estona, amb 57 anys, el comte de Barcelona, d’Osona, de Girona, de l’Urgell, de la Cerdanya i del Conflent, va morir a causa de les ferides rebudes en la batalla contra l’exèrcit del valí de Làrida, la Lleida àrab, Llop ibn Muhammad. No era estrany, doncs, que al fundador de la casa comtal de Barcelona, la dinastia que va governar Catalunya i la corona catalanoaragonesa durant més de cinc segles, se li atribuís la creació de la senyera catalana. Però el cert és que les quatre barres no es convertirien en l’ensenya catalana fins anys més tard. I seria gràcies a la política que seguiria el seu net, Borrell II, que dotaria Catalunya d’una independència real. L’any 1000 les relacions entre territoris, entre països, s’establien a base de pactes personals i familiars. En el cas dels comtes catalans, el pacte, el mantenien amb els reis francs. Un pacte que s’articulava al voltant d’una sèrie d’obligacions i deures, tant dels uns com dels altres, que afectaven aspectes de l’administració política i militar del territori. Quan el 985, Al-Mansur i els seus exèrcits destrueixen Barcelona i amenacen Catalunya, Borrell demana al rei franc que compleixi el compromís principal que havien signat rei i comte, però el monarca fa cas omís a la crida catalana. Davant aquest trencament, Borrell II decideix desconnectar del regne franc, renega del seu escut i enarbora la seva nova ensenya, la de les quatre barres, que escamparà arreu. Obre ambaixades a Còrdova i a Roma i es converteix en una potència política, comercial i cultural al Mediterrani.

Ara que hi penso, llegint aquest episodi històric amb la perspectiva actual, és ben curiós que fos un Borrell qui fes efectiva la primera independència catalana.