Un poble violent... per escrit

Ningú no dubta que la sentència del Suprem serà condemnatòria i que implicarà penes de presó. Arribats a aquest punt, l’única incògnita pel que fa al judici polític de l’Estat i les seves clavegueres contra l’independentisme és si la sentència serà una resposta genuïnament espanyola d’a por ellos, un escarni per esclafar com a mínim tota una generació de catalans i catalanes perquè no gosin plantejar ni un referèndum ni cap altre xoc democràtic o si, per contra, els set magistrats del Suprem faran una reflexió intel·ligent i, de fet, favorable als interessos d’Espanya, de no posar més benzina al foc i mirar d’abaixar la temperatura amb una sentència menys destructiva.

Dos dígits o un dígit. Aquest és l’únic dilema que tindran els magistrats, influïts no només pels polítics madrilenys, sinó per tot un entorn mediàtic, judicial i econòmic interessat a mantenir ben blindat el búnquer del 78 que els alimenta. Penes d’entre 17 i 25 anys –són les peticions de la fiscalia– destinades a destrossar del tot les vides dels presos polítics, o penes de menys de deu anys que permetin permisos i un tercer grau en un termini relativament breu de temps. Aquest segon escenari trencaria la lògica de la història d’Espanya, construïda a còpia de violentar el dret a tots els nivells i restringir llibertats per mantenir la unitat. Un Estat que s’ha mantingut viu per la via d’obligar els seus súbdits a formar-ne part no per adhesió voluntària, sinó per imposició, a través de guerres i morts fins fa quatre dies.

En paral·lel a la duresa de la sentència en nombre d’anys, hi ha un altre factor molt rellevant que marcarà Catalunya com a país. Tot indica que els magistrats inclouran la violència com a argument principal del càstig als líders polítics i socials responsables del referèndum. Els interrogatoris, els testimonis de l’acusació i el rebuig de determinades proves de la defensa han estat obscenament encaminats a la construcció d’aquest relat fals, que de fet va començar a bastir-se abans de l’1-O. Al marge de les condemnes, la suposada veritat judicial que 2 milions de catalans van exercir la violència l’1-O contra els cossos i forces de seguretat de l’Estat empesos pel govern de Carles Puigdemont i per l’ANC i Òmnium Cultural quedarà per escrit i crearà jurisprudència, de manera que el sentit de la violència haurà estat adulterat de manera oficial.

I no és poc greu. L’independentisme català, admirat arreu del món per les seves manifestacions cíviques i democràtiques massives, corre el risc de ser presentat al món, per sentència, com un moviment d’arrel violenta. Potser les opinions públiques no s’ho empassaran, però probablement governs i institucions apel·laran a allò que diu la llei i la jurisprudència si se’ls interpel·la per la situació de repressió a Catalunya. El Tribunal Suprem, en nom de l’Estat, pretendrà no només empresonar els líders polítics i socials per esclafar la temptació d’exercir novament la democràcia en un referèndum, sinó que voldrà pervertir tot un moviment social i polític perquè sigui vist a ulls del món com a populista i violent.

Serà la carta que jugarà Espanya per intentar decapitar el debat sobre els presos polítics i exiliats i el dret d’autodeterminació que ja existeix a Europa, si bé no de manera oficial entre estats, però en l’àmbit de les opinions públiques i en la majoria de parlaments, inclòs l’Europarlament, amb tres candidats electes que han vist segrestats els seus drets i deures de representar ciutadans europeus.

En aquestes circumstàncies, l’independentisme ha de reflexionar –no queda gaire temps– sobre quina resposta donen partits i societat civil a la sentència, més enllà d’una convocatòria electoral autonòmica més. La resposta hauria d’estar orientada també en clau internacional, no només per denunciar la situació dels ostatges polítics empresonats o a l’exili, sinó per posar de manifest que el moviment continua sent pacífic davant d’un Estat repressor que ha pervertit la justícia. En paral·lel, començarà el debat sobre si cal demanar a l’executiu espanyol un indult o forçar una amnistia.