No vivim a Matrix

Per als amants de la ciència-ficció, Matrix representa una il·lusió col·lectiva que fascina, sedueix, enlluerna. Perquè l’univers interactiu, de vegades, ens encega i no ens deixa veure més enllà. Ens submergeix en un món paral·lel, il·lusori, irreal. I potser ens apassiona, justament, perquè aquesta imaginació no es pot traslladar a un context concret, tangible, autèntic. Per sort, la quotidianitat ens obliga a tocar de peus a terra.

Però, en algunes ocasions, el dia a dia rutinari també ens fa anar contra corrent. Per exemple, perquè Twitter no contamini ni segresti la nostra mirada i interpretació de la realitat. Vivim condicionats pels missatges i relats que circulen per aquesta xarxa social i, per això, el procés polític que viu Catalunya no s’entendria sense la influència i la força d’aquesta plataforma. Des del 2010 fins ara s’ha convertit en un altaveu que ha permès mobilitzar masses, difondre discursos, reafirmar posicions i esbossar propostes. És a dir, s’ha convertit en una eina per canalitzar un moviment polític i social. I, vist des d’aquest punt de vista, podríem afirmar que la seva existència ha facilitat o ha contribuït a convertir l’independentisme en un projecte de majories. Però què passa quan Twitter construeix una política núvol i s’allunya de la terrenal?

Doncs que distorsiona, fragmenta i polaritza els relats. Fa que una part de l’independentisme quedi instaurada i atrapada en el simbolisme, en la retòrica, en les metàfores. Per tant, la necessitat de dissenyar marcs mentals que corroborin uns postulats predeterminats acaba sent esclavitzant. I sense un bon diagnòstic de la situació política i social d’un col·lectiu es poden planificar estratègies i propostes encertades? Realment, es fa molt difícil.

Malauradament, Twitter s’ha convertit en un altaveu que genera titulars constantment. I molts titulars estan pensats i ideats per crear piulades que tinguin milers de retuits i una gran repercussió dins la caixa sonora de la xarxa. Un xivarri que, evidentment, és efímer. Només engrandeix la política núvol i no sempre casa amb les voluntats i predisposicions reals. Per tant, de la mateixa manera que Twitter ha fet créixer l’independentisme català, també ha contaminat part dels seus missatges. I els electors no poden perdre el món de vista.

Diu l’activista i defensor de la llibertat d’expressió de Tunísia Sami Ben Gharbia que “cada revolució, cada canvi, necessita un mitjà per expandir el seu missatge”. Per tant, la revolució de Twitter, de les xarxes socials, no té aturador. La clau és com aquesta transformació, que ha canviat els nostres hàbits i dinàmiques individuals i col·lectives, s’acaba gestionant. I, per tant, com la política troba un encaix en aquesta societat global. Com s’adapta a aquesta nova realitat i n’aprofita els avantatges. Perquè les xarxes són una font de coneixement, de talent, d’imaginació, de debat, d’anàlisi, però que cal saber canalitzar i observar amb prou perspectiva. Twitter no es pot convertir en una estructura dominant que determina l’agenda política de les institucions, sinó que ha de servir de nexe o de corretja de transmissió d’una estructura complexa.

Un polític, un partit o una organització necessita existir a la xarxa. No ser-hi significa viure d’esquena a la societat que volen representar. Però la virtualitat s’ha de conjugar amb la viabilitat. La política, de moment, es continua fent des dels carrers i a les institucions. Les xarxes són un element més per organitzar i comunicar uns missatges o, fins i tot, per crear espais de participació. Però les propostes i els projectes, de mitjà o llarg recorregut, s’han d’idear i executar de manera independent al soroll que circula a través de Twitter. Un batibull que pot ser meditadament condicionat, tergiversat o manipulat.

Per tant, la guerra ideològica i de pensament que provoca la globalització ens ha de servir per organitzar i difondre discursos, no per crear realitats paral·leles, com les de Matrix. Les xarxes poden democratitzar missatges i fiscalitzar propostes, però els debats parlamentaris i les urnes acaben decidint cap a on camina una societat.