La fi de l’estiu i la fi de la política
Lluny van quedar els estius eterns, aquells de bicicleta, d’entrepà de xoriço, de síndria i meló per berenar, de nits a la fresca. A mesura que creixem els estius passen ràpid, entre notícies sense gaire importància, i a l’escalf del sol es tramen coses importants que afloraran durant la tardor.
L’any passat ens prometien una tardor calenta, que en realitat no ho va ser tant. Promeses que van quedar en un foc d’encenalls, que han donat pas a un hivern confús i a una primavera en què tot s’ha anat ensorrant.
A Espanya la política s’ha acabat. No hi ha manera d’entendre com és possible que, per l’absoluta inutilitat de l’esquerra, la dreta canviï i es metamorfosi per aconseguir el poder com per art de màgia.
Vivim atònits la situació del govern de l’Estat: una altra partida mal jugada de l’esquerra, de la suposada esquerra que ho és en la mesura que no molesti el franquisme sociològic en què vivim fossilitzats. I passem un estiu al·lucinant en veure que, malgrat tenir números per a un govern progressista i que pugui bastir ponts polítics, posarà en mans de la repressió un govern debilitat i sense confiança de la ciutadania.
A Catalunya hem vist com l’independentisme es difumina en mil colors: com ERC va girant cap a un tripartit junt amb els comuns i molt probablement amb el PSC. Sense avisar, encara que alguns ja sabíem que això passaria.
Una tardor que ens donarà claus, que resoldrà sobre els eurodiputats, sobre la sentència del Tribunal Suprem, sobre la unitat o divorci de l’independentisme. Aquesta sí que serà una tardor calenta. Trigarà a arribar el que duri el final de l’estiu a instal·lar-se.
