VIA UNITÀRIA
“Una Europa comuna només es pot fer si totes les nacions europees tenen garantit un dret lliure a l’autodeterminació.” Ho deia el manifest que es va llegir ara fa trenta anys, el 23 d’agost del 1989, durant la Via Bàltica. O el que és el mateix, la cadena humana que anava de Vílnius a Tallinn passant per Riga per exigir la independència dels Països Bàltics, Estònia, Letònia i Lituània, de l’URSS. Aquella iniciativa va inspirar la Via Catalana de l’Onze de Setembre del 2013 per reclamar la independència de Catalunya. Va seguir el traçat de l’antiga Via Augusta, des del Pertús, al Vallespir, fins a Vinaròs, al Baix Maestrat. Segons Carme Forcadell, llavors presidenta de l’ANC, la Via va ser “el símbol de la unitat del poble català per assolir la sobirania nacional”.
Davant d’aquella demostració i de les que vindrien fins a arribar a l’1 d’octubre del 2017, no hi ha hagut voluntat des d’Espanya, però tampoc des d’Europa de voler veure, entendre o sentir aquest clam. I aquesta actitud fa bo el paràgraf següent del manifest bàltic. “Es poden tancar els ulls per no veure el problema bàltic, però no deixarà d’existir. Per nosaltres, és un problema inalienable de drets humans. Per vosaltres, és un problema de doble moral i de seguretat. Però d’una manera o d’una altra, l’hem de resoldre junts, d’acord amb els principis de la llei internacional”, afegia el text.
On diu “problema bàltic” substituïm-ho per “problema català” i tenim la repetició d’una situació gairebé calcada. Amb matisos. El bàltic no va ser tractat com un afer intern o domèstic. No es va resoldre segons les lleis estatals, sinó que va saltar a l’àmbit legislatiu internacional. Els Països Bàltics també van haver de tensar la corda de la “legalitat”, però al final la lògica i la democràcia es van imposar. No com aquí, que s’imposa la llei i no la política. Ara bé, no oblidem la unitat. Les repúbliques bàltiques eren tres, però empenyien com un sol poble. I el poble, la gent, els catalans, com els bàltics, sí que saben caminar junts. El que ha fallat –i el que continua grinyolant– és la unitat d’acció entre els partits que voldrien la independència de Catalunya. Cal, doncs, una via unitària.
