Opinió
L'ANÀLISI DE GONZALO BOYE
LA VERITAT OFICIAL
Com més s’apropa el moment de conèixer la sentència del procés, més creixen les especulacions al voltant de la data en què es farà pública i del seu contingut. El que molts obliden, però, és que d’aquesta resolució judicial no només depèn la llibertat dels enjudiciats sinó, també, la de molts altres que, de moment, no han estat enjudiciats, de manera que la seva rellevància va més enllà del veredicte i de la data en què sigui notificada.
Partint de la base que qualsevol desenllaç que sigui diferent a l’absolució implicarà, per definició, una injustícia, el més rellevant, amb independència de quan es faci pública la sentència, és el seu contingut, per una raó molt senzilla: aquesta sentència la dicta el Tribunal Suprem i, per tant, marcarà el futur de molts altres processos pendents dins de l’estratègia del “tot és procés”. Sí, de la part dispositiva de la sentència del Suprem depèn la llibertat dels acusats, però dels fets provats i dels fonaments de dret dependran moltes coses que no sembla que s’estiguin veient.
Qualsevol sentència té una estructura i, dins d’aquesta estructura, el primer són els antecedents de fet, en què es resumeix el com, el per qui i el contra qui s’ha arribat fins al judici oral, així com el quan s’ha celebrat aquest judici i el que cada part hi ha plantejat.
El més rellevant començarà amb els anomenats fets provats, que és la part de la sentència en què el tribunal establirà el que s’anomena veritat jurídica i que, per definició, no necessàriament s’ha de correspondre amb la veritat material o, dit d’una altra manera, amb la realitat. La veritat jurídica és un relat de fets que es construeix, normalment, en consideració a la prova practicada, per poder determinar el dret aplicable. És a dir, es fa un relat de fets que permeti, seguidament, raonar si els mateixos fets són o no són constitutius d’algun tipus de delicte.
En aquest cas, els fets se separaran molt de la veritat material, de la que tots hem vist i coneixem i de la que els mitjans de comunicació internacional van transmetre el 20 de setembre i l’1 d’octubre del 2017. Serà un relat que s’aproparà molt al contingut de la querella inicial de la fiscalia, a la interlocutòria de processament de Llarena i a l’escrit d’acusació dels fiscals del Suprem. Aquests fets marcaran l’aplicació posterior del dret, però els mateixos fets serviran per establir una veritat jurídica que s’instal·larà com un potent relat del qual es faran ressò els mitjans nacionals, com ho han anat fent des de fa dos anys, i que serà el caldo de cultiu de múltiples discussions en les més variades tertúlies... Serà la veritat oficial.
El problema d’aquests fets provats és que seran, jurídicament parlant, inalterables, i serviran com a base per a una altra sèrie de processos penals que avui dia ja estan en marxa. Aquests fets provats seran tinguts molt en compte a l’hora d’acusar els encausats al tristament famós jutjat d’instrucció número 13 i, també, formaran part essencial de l’apartat de fets de la més que probable tercera euroordre que es cursarà en contra del president Puigdemont i de la resta de consellers a l’exili.
Els fets provats seran els que més indignació ens causaran, perquè estaran en directa contradicció amb la realitat i amb tot allò que hem vist i/o viscut. No hi ha cosa que indigni més un ciutadà qualsevol que el fet que el vulguin prendre per ximple i que li intentin fer creure que les coses van ser d’una manera quan sabem que van ser d’una altra; no obstant això, sense aquests fets provats, sense aquesta veritat jurídica, sense aquest relat trastocat seria impossible avançar en una sentència que sabem que serà condemnatòria.
d’indignats a perplexos
Un cop establert el relat, els anomenats fets provats, vindrà un extens apartat en què es justificarà, jurídicament parlant, la construcció precedent o, seguint el curs de la lògica jurídica, un cop determinats els fets es raonarà com s’hi ha arribat, en base a quines proves i, sobretot, en base a quin procés d’interpretació de la prova s’ha arribat a la construcció d’aquests fets provats. És el que tota sentència denomina raonaments jurídics o fonaments de dret, que no és cap altra cosa que l’exteriorització del procés deductiu que, en base als fets provats porta el tribunal a dictar una determinada decisió.
Així com els fets provats ens causaran indignació, els raonaments jurídics ens deixaran perplexos. Veurem com alguns punts essencials del judici són traslladats al paper i interpretats amb una lògica que no és la del sentit comú; veurem com petits detalls es transformaran en un extens raonament que permetrà justificar, sense cap base lògica, una determinada premissa o algun, o alguns, d’aquests fets provats que tanta ràbia ens han generat.
És en aquest apartat, el dels raonaments jurídics, on veurem la rellevància d’algun tuit que es va esmentar durant el judici –que “la sala ja interpretarà”, com va dir més d’una vegada Marchena– o la rellevància d’haver dit una cosa en lloc d’una altra; també és aquí on es desplegarà la concepció que el tribunal té de determinats fets i situacions, així com la ideologia amb què interpreten els rebregats fets que han hagut d’enjudiciar.
Els raonaments jurídics també seran els que desestimin les diverses qüestions prèvies i els plantejaments jurídics que s’han dut a terme per les defenses i els que permetran veure com d’allunyat està el Tribunal Suprem espanyol, almenys en aquest cas, del que ha de ser una interpretació democràtica dels drets i les llibertats, així com de les garanties processals que se li han de respectar a qualsevol acusat; serà aquí on justificaran per què van fer, durant el judici, les coses d’una manera i no d’una altra. És la part en què el tribunal se la juga més de cara als futurs recursos i, per tant, segurament és la part a la qual més atenció han parat i que amb més cura han tractat els set membres del tribunal durant les seves deliberacions.
COMPLEXITAT ESTRATÈGICA
Com que contra aquesta sentència no hi ha cap recurs en la jurisdicció ordinària –en ser dictada en única instància pel Tribunal Suprem–, els fets provats ja no podran ser modificats i els recursos possibles –empara davant el Tribunal Constitucional i després demanda davant el Tribunal Europeu de Drets Humans– s’hauran de centrar en tot allò que es consideri dins de l’apartat de raonaments jurídics; és a dir, seran aquells raonaments els que s’hauran de combatre a partir de la notificació de la sentència, i caldrà buscar fórmules per rebatre com s’han estructurat o, dit en altres termes, ja no s’haurà de discutir sobre el color de la paret sinó, simplement, com s’ha entès que és d’un determinat color, fet que és un exercici tècnicament molt complex i que a molta gent, per l’emprenyament que li generaran els fets provats, li costarà molt d’assumir.
Per als acusats, aleshores ja condemnats, segurament serà molt difícil assumir que els fets provats ja són inatacables i que el que ve, a partir del moment en què es notifiqui la sentència, no és un exercici fàctic, de fets, sinó un de dret i fonamentat, especialment i específicament, en drets fonamentals i en com han estat vulnerats. Aleshores, no tots tindran les mateixes possibilitats d’èxit a Estrasburg, ja que els que van entendre que durant el procés i el judici no hi va haver vulneracions de drets fonamentals, és a dir que es va tractar d’un judici just i que la sala va actuar amb total correcció, és molt improbable que tinguin perspectives favorables a l’hora d’al·legar, arribats al Constitucional i al TEDH, que sí que n’hi va haver.
Després dels fets provats i dels raonaments jurídics vindrà la part més breu i rellevant de la sentència, l’anomenada part dispositiva que, segons el dret espanyol ha d’establir si “hem de condemnar i condemnem” o “hem d’absoldre i absolem” i, en funció d’una o d’una altra, vindrà la pena que caldrà imposar o la inexistència de pena... En aquest cas, crec que tots sabem per quina banda caurà la moneda.
