LA RESISTÈNCIA

Quan en ple estiu la majo­ria de la ciu­ta­da­nia euro­pea viu dia a dia la deli­rant situ­ació del vai­xell Open Arms, amb més de cent éssers humans a coberta que han estat sal­vats d’una mort segura al mar, o els més de 300 sal­vats per l’Ocean Víking, i ha de con­tem­plar la pas­si­vi­tat dels estats euro­peus per orga­nit­zar un res­cat fàcil i ràpid, és evi­dent que el procés de des­hu­ma­nit­zació de la nos­tra democràcia està tocant fons. La lògica de la pèrdua de valors col·lec­tius té el mirall d’un poder que està sacri­fi­cant els pilars de la seva pròpia fun­dació basada en la Decla­ració Uni­ver­sal dels Drets Humans, i que a poc a poc pene­tra en l’ima­gi­nari col·lec­tiu cre­ant uns nous fona­ments. Els infants i joves euro­peus que aquest mes d’agost han visu­a­lit­zat dia a dia aquests fets a través del tele­vi­sor ja han rebut unes dosis de des­va­lor huma­ni­tari que no tenen marxa enrere. La feina de mes­tres i edu­ca­dors en for­mació ètica i solidària corre el risc de ser esbor­rada d’una gra­pe­jada bru­tal per la con­tundència d’aquests esde­ve­ni­ments.

Amb aquesta escena dramàtica i real, sos­tin­guda durant vint dies, jus­ti­fi­cada per la política i rela­tada per l’ONG Open Arms i els mit­jans, s’ha cons­truït un esce­nari de reve­lació del moment històric que ens toca viure i davant del qual hem de reac­ci­o­nar.

La força de la soci­e­tat civil i la posició de l’equip d’Òscar Camps encara fan creure en aque­lla ètica de la resistència que posava en evidència Manuel Vázquez Mon­talbán amb el per­so­natge de Galíndez. El com­promís cívic exis­teix i, encara que sigui un fil molt prim d’espe­rança, es pot con­ver­tir en l’esquerda recla­mada per Leo­nard Cohen per on entra una llum molt escassa, però que es fa gran en la densa fos­cor ambi­en­tal.

La posició de l’enti­tat ha estat la de recla­mar a través dels tri­bu­nals ita­li­ans el suport huma­ni­tari. I la justícia els ha donat la raó. Aquesta és la segona cer­tesa d’espe­rança per al nos­tre pre­sent euro­peu, espa­nyol i català. Hi ha juris­tes que ara són els guar­di­ans d’esta­blir quins límits té aquesta deriva política.

Consciència cívica i consciència dels drets fona­men­tals. Dues vies impres­cin­di­bles que es poden apli­car a molts altres àmbits del nos­tre moment històric i que tro­ben en la paraula resistència la seva casa gran. L’actual pobresa exis­ten­cial no hau­ria de com­por­tar que com a éssers humans se’ns esbor­rin els sen­tits d’allò just i ele­men­tal, la vida humana.

La com­ple­xi­tat no ens pot impe­dir tro­bar aque­lla manera de con­tri­buir a la pro­tecció de la huma­ni­tat i a no resig­nar-se.

La porta d’aquesta cer­tesa ens la va ofe­rir un extra­or­di­nari lli­bre d’Ernesto Sabato titu­lat La resis­ten­cia, que aquests dies ha estat el meu com­pany de viatge en la difi­cul­tosa com­bi­nació de vacan­ces, nàufrags i pre­sons. Els fona­ments de la seva resistència es poden con­ver­tir en els ingre­di­ents neces­sa­ris ara i aquí. En pri­mer lloc, cons­tata que la pèrdua del diàleg com­porta la pèrdua de la huma­ni­tat. Una afir­mació molt vigent en el pano­rama espa­nyol i català. En segon lloc, reclama la capa­ci­tat de crear espais comuns de tro­bada mal­grat les con­tra­dic­ci­ons. En ter­cer lloc, defi­neix el valor de la tro­bada humana indi­vi­dual i la capa­ci­tat de gene­rar bellesa en el nos­tre petit món, com a eina de rehu­ma­nit­zació. Hem de pro­te­gir els nos­tres vin­cles, els nos­tres espais, de la deriva ambi­en­tal. Un quart ele­ment és la noció de lli­ber­tat lli­gada a la vida. La nos­tra capa­ci­tat indi­vi­dual de triar acció i paraula. Escriu lite­ral­ment: “Crec en els cafès, en el diàleg, crec en la dig­ni­tat de la per­sona, en la lli­ber­tat.”

I amb aquesta frase de Sabato, evoco el cafè pen­dent de Marina Garcés amb Jordi Cui­xart recla­mat en el procés al Tri­bu­nal Suprem, o les abraçades entre éssers humans per cele­brar el desm­bar­ca­ment al port de Lam­pe­dusa mal­grat el futur incert.

L’autor ens apel·la a recor­dar Camus quan es pre­gunta si aquest sacri­fici és estèril o fecund, i que aquest és un inter­ro­gant que s’ha de plan­te­jar cada cor, amb la gra­ve­tat de moments deci­sius.

El sen­tit de cre­ació cons­tant en l’àmbit col·lec­tiu i la força dels petits moments, seguei­xen donant sen­tit a la nos­tra vida, i aquest estiu, el recla­mem més fort que mai, com ho feia Maria Zam­brano en el lli­bre Per­sona i demo­cra­cia.

Un binomi en perill, que nosal­tres, la ciu­ta­da­nia, farem val­dre.