DIGRESSIONS D’HISTÒRIA AMB LOVAINA DE FONS
L’edifici de l’Ajuntament de Lovaina és una de les fites més destacades del gòtic civil flamenc. Un prodigi de l’estil brabantí tardà, que va imperar sense rival en l’arquitectura monumental de Flandes durant els segles XIV i XV i que ha deixat joies comparables a les d’altres ciutats com Gant, Malines, Brussel·les i Anvers. Aquell edifici imponent sempre m’ha convidat a recordar com de dispar va ser la manera com la península Ibèrica i aquella zona del centre d’Europa van transitar per la baixa edat mitjana i l’inici de la modernitat.
És prou sabut que l’edat mitjana, en realitat, no va ser una edat, sinó dues. Les diferències entre l’alta i la baixa edat mitjana són prou pronunciades per identificar-les com a fases històriques distintes, cadascuna amb la seva pròpia configuració cultural i la seva estructura social específica –dit sigui sense cap pretensió d’entrar en un camp, el de la història, en què millor no ficar-se sense ser-ne expert–. L’alta és la feudal: aquella en què la vida política es va desenvolupar com allò que alguns segles més tard els filòsofs contractualistes anomenarien “l’estat de naturalesa” (o la guerra de tots contra tots). Durant la baixa, el pacte entre els reis i els burgesos en detriment dels senyors feudals i la reurbanització van permetre que als burgs renaixents es desenvolupessin mercats on poder iniciar un incipient intercanvi comercial. En països com Flandes és fàcil entendre la continuïtat entre el final de l’edat mitjana, que cal identificar com una època postfeudal, amb les primeres formes de capitalisme comercial.
Si la figura que va simbolitzar el poder civil durant l’alta edat mitjana peninsular va ser el noble feudal, qui millor la va encarnar durant la baixa edat mitjana centreeuropea va ser el burgmestre. Simplificant probablement en excés, podríem dir que representen dues cultures polítiques antagòniques: l’autoritat basada en la llei del més fort versus la cultura de l’intercanvi, el pacte i la negociació.
De fet, simplificant encara més, es podria pensar el conjunt de la història de l’Europa occidental com una dialèctica entre fases successives que, si se’ns permet la ucronia terminològica, qualificarem d’autoritàries i democràtiques. Si acceptem la divisió que va establir la historiografia clàssica a partir del segle XIX, se suposa que el nostre continent, després de la caiguda de l’imperi romà, ha passat per tres edats: la mitjana, la moderna i la contemporània, cadascuna de les quals més curta que l’anterior –deu segles la primera, tres segles llargs la moderna i dos, de moment, la contemporània–. I en cadascuna d’aquestes edats, no és difícil identificar-hi dues grans etapes: l’edat mitjana es divideix entre alta i baixa, la modernitat transita de l’absolutisme al liberalisme i l’edat contemporània ha conegut, en el segle XX, els totalitarismes i les democràcies de postguerra. D’acord amb aquest esquema, sempre, a una fase autoritària la segueix una fase democràtica.
Si a la península Ibèrica, l’edat mitjana que es va consolidar com a estructura social, cultural i política, i la que, per tant, es va estendre més en el temps va ser l’alta, en molts països d’Europa la baixa va ser la que va tenir més força i la que ha deixat més petja a l’hora de configurar la cultura i l’organització política i social. De fet, els regnes peninsulars van saltar gairebé de manera directa del feudalisme a l’absolutisme. Amb la particularitat que l’absolutisme espanyol va ser construït i regit a partir d’una cultura política específica, la castellana. I no en va, el feudalisme català i el castellà ja des dels inicis havien presentat diferències notables pel que fa a la seva dimensió democràtica –més forta en el primer, amb les assemblees de pau i treva i les Corts generals– i la seva dimensió autoritària –predominant en el cas de Castella.
També un dels absolutismes més llargs de l’Europa occidental va ser el dels monarques espanyols. Des del Carles I fins a Ferran VII, són tres segles i mig d’un model d’estat absolut que, a diferència del de França i Anglaterra, va pretendre esdevenir des del primer moment poc menys que un imperi universal. L’espanyol sigui, probablement, el més perllongat i absolut –la qual cosa no vol dir necessàriament el més eficaç en els seus propòsits– dels absolutismes de l’Europa occidental. A Espanya, que ja anava tard, la revolució liberal durant el segle XIX va fracassar una vegada i una altra –fracàs del qual la Primera República Espanyola n’és l’exemple més insigne.
Sobre el que hi ha poca discussió és que la dictadura feixista més llarga d’Europa va ser la franquista –només comparable en longevitat, però en cap cas en la seva fúria repressiva, a la de Portugal–. I és encara l’única que –a diferència del nazisme, el salazarisme i el feixisme italià– va entrar a la democràcia sense cap mena de ruptura real. Aquest és, doncs, el dramàtic rànquing d’Espanya dins del conjunt de la història europea occidental: una edat mitja només feudal, l’absolutisme més imponent i el feixisme més llarg. Espanya és, probablement, el país de l’Europa occidental on la fase autoritària –sigui quina sigui l’edat de què parlem– sempre ha durat més. I això, segurament, explica moltes coses sobre les dificultats estructurals de l’Estat espanyol amb la democràcia i sobre les profundes diferències, encara avui, entre la cultura política de la seva societat i les de la resta del continent.
