LA REVOLUCIÓ DELS POLÍTICS QUE COMPLEIXEN LES PROMESES
Passi el que passi, el 31 d’octubre el Regne Unit marxarà. Amb acord o sense acord. Així ho estableix la llei. Per canviar-la, el Parlament hauria de fer una proposta i votar-la… i ara mateix això no fa pinta que sigui possible.
L’última decisió del primer ministre britànic, Boris Johnson, ha sorprès tothom, i les reaccions no s’han fet esperar. A través del procediment de l’anomenada pròrroga (prorogation), s’estableix un parèntesi en què se suspèn l’activitat parlamentària (no s’ha de confondre amb la dissolució, que és el que Rajoy va fer amb el govern). No és res excepcional, en principi. Cada any passa: sol durar unes dues setmanes, aproximadament, i és un temps que serveix per preparar el discurs de la reina.
En el discurs, Isabel II presenta el projecte que durà a terme el govern (que és qui li escriu el que ha de dir) durant el curs polític que comença. A pesar de tot l’escàndol que s’està formant, ja estava previst que es produís la pròrroga del 13 de setembre al 8 d’octubre. El canvi amplia la data del 10 de setembre al 14 d’octubre. Es tracta de set “dies parlamentaris” més dels que s’havien previst. I això ha desfermat la ira de l’oposició i ha alimentat els crítics amb el Brexit.
Segons la meva opinió, és una decisió un pèl extrema, amb què Johnson intenta endurir l’estratègia de negociació usant les armes que té al seu abast. Ara bé, és legal, és legítima i és una basa que sens dubte aviva la gairebé imminent sortida del Regne Unit de la Unió Europea.
Es pot discutir si és la manera més adequada, però el que no admet discussió és la determinació i la claredat del primer ministre britànic, un fet que en els temps que corren és d’agrair, ja que actualment no ens sobren polítics que compleixin amb la seva paraula.
