ANNA FRANK, ‘INFLUENCER’

El programa de Movistar+ Las que faltaban ha estat acusat de banalitzar l’holocaust per una broma de la humorista Victoria Martín, que comparava Anna Frank amb una influencer. Arran del cas, s’ha tornat a plantejar una pregunta clàssica en polèmiques així: es pot fer broma de tot?

El debat sobre els límits de l’humor ha pecat sempre de tenir un enfocament nefast. Ho atribueixo a dues característiques del pensament occidental. Una és el binarisme descrit per Rita Segato, és a dir, una forma de veure el món mitjançant divisions entre entitats aparentment contraposades, impermeables i sovint jerarquitzades (natura/cultura; dona/home). Això facilita que la conversa sobre l’humor es mogui sota els barems de la llibertat (òptim) i la prohibició (no òptim). L’altra és el que Walter Mignolo descriu com a predomini del nom sobre el verb. Solem veure l’humor com un ens, fet que facilita la seva sacralització; i no pas com un conjunt d’accions, cosa que permet analitzar-ne els usos, motivacions i contextos. Per defugir-ne, cal enfocar el debat sobre l’humor partint de l’exercici crític i responsable de l’expressió. És a dir, passar de parlar dels límits de l’humor als usos de l’humor.

No veig cap inconvenient en la broma de Martín sobre Anna Frank. No es basa en cap discurs antisemita. Una altra cosa és que, com diu l’humorista Josep Català, el gag en si tingui poca gràcia i es recorri a un personatge amb una gran càrrega emocional per impactar. Sí que em semblaria problemàtic si Martín hagués brandat discursos antisemites. No que parlés de la condició de jueva, sinó que ho fes emprant l’antisemitisme. Per exemple, la humorista estatunidenca Ali Wong se’n riu de la comunitat asiàtica del seu país tot creant un clima de complicitat amb l’audiència, majoritàriament blanca, que normalitza aquesta comunitat, una de les menys visibles. En canvi, Esther Ku ha rebut crítiques per cercar el caliu amb el públic (blanc) amb comentaris denigrants envers les persones d’origen asiàtic.

La utilització d’un discurs antisemita –o masclista o racista– per fer humor es basa en, i perpetua, un imaginari que ha justificat opressions i crims a la vida real. De fet, l’alt-right empra l’humor per difondre ideologies d’odi a grups que no en serien receptius en altres circumstàncies. Per afrontar-ho, fomentaria una cultura de la responsabilitat. Si vols fer acudits antisemites, endavant. Ara bé, has de saber d’on venen les bromes que fas i què han arribat a emparar. I que, en conseqüència, hi haurà qui pot decidir no participar de la teva broma perquè combat els discursos que difons. En el debat sobre l’humor, sovint es confon la llibertat amb el privilegi. És un privilegi d’enunciació: es parla de la llibertat de fer acudits misògins, antisemites o racistes, però no de la llibertat d’expressar-se sense patir les conseqüències del racisme o l’antisemitisme. També ho és d’interpel·lació: no es tolera la rèplica de les persones que pateixen les opressions. Seguint el fals binomi llibertat/prohibició, es titlla de censura.

Per això, em diverteix que una de les crítiques als meus plantejaments sigui que es poden emprar per fomentar un règim autoritari. La societat en què vivim, i les bromes que banalitzen algunes de les seves creences, ha silenciat i silencia moltes persones d’acord amb unes jerarquies de gènere, ètnia o classe encara protegides per les institucions, les entitats i els mitjans. Així, en un debat en què l’ús de l’humor es redueix a un acte de llibertat personal completament deslligat de conseqüències materials, el risc no és constituir un règim autoritari governat per lesbianes negres trans en cadira de rodes, sinó considerar que la línia editorial d’un mitjà o la decisió de no difondre discursos d’odi són actes de censura. Tal com resumeix un altre humorista, Manel Vidal, la meva opinió va en la línia de reflexionar sobre arguments perquè qui se’ls faci seus renunciï a –o entengui les implicacions de– fer bromes sobre el que sigui, però mai perquè qui se’ls faci seus vulgui que els altres hi renunciïn.