L’enemic?

Com cada estiu, milers de persones han intentat travessar les aigües del Mediterrani per posar els peus a Europa. Com ja fa un temps, aquest camí cada cop és més dur. Les màfies campen per països com Líbia per aprofitar-se de la desesperació d’homes, dones i nens que han fugit de casa seva. És el drama de les pasteres al nostre mar, que ara ja arriben a illes tan felices i despreocupades com Eivissa. Els turistes graven les imatges de l’arribada d’aquestes embarcacions, estirats en una gandula o prenent un cervesa en una terrasseta. Potser no saben que aquells que escapen muntanya amunt per no ser detinguts per la Guàrdia Civil han pagat un preu similar o potser més alt que el que han pagat ells –es calcula que les màfies cobren més de 3.000 euros per persona i viatge– per allotjar-se a l’agost i tenir la seva dosi de sol de platja abans de tornar a la rutina i caure en la depressió postvacacional.

La imatges de persones penjades a les tanques de Ceuta i Melilla, d’homes llançant-se al mar des del vaixell d’Open Arms perquè ja no aguantaven més a bord després de dies de travessia han quedat gravades a la retina d’uns quants. O no. En societats cada cop més polaritzades, és habitual sentir frases que fa només una dècada a la majoria ens haurien fet envermellir. La irrupció dels partits populistes ha contribuït a l’acceptació d’un rebuig cap als migrants. A Itàlia, l’artífex d’aquest discurs contra la migració ha estat l’ara apartat del govern Matteo Salvini. L’exministre de l’Interior ha utilitzat durant mesos la tasca de les ONG que treballen per salvar milers de vides al Mediterrani per construir un relat en contra d’aquestes organitzacions i acusar-les de tràfic de persones, de ser pura màfia. La campanya a Itàlia –que té el suport de molts mitjans de comunicació– ha estat asfixiant i com una pluja fina ha anat calant entre la població. El discurs del “no hi cabem tots” comença a ser universal i també arriba a casa nostra amb el cas dels adolescents no acompanyats. A Grècia –segons explicava el fundador de l’ONG Open Arms, Òscar Camps, en una entrevista a La República– la Creu Roja s’havia hagut de retirar de l’illa de Lesbos perquè estava mal vist que ajudessin els refugiats i havien començat a perdre donacions de les grans empreses. Tres exemples que demostren l’auge d’aquest sentiment en contra de l’altre, del diferent, i a favor de tractar-lo com un enemic.

Europa, un continent envellit que d’aquí a uns anys necessitarà població jove, deixa que milers de persones morin al mar i condemna els que s’arrisquen a salvar-los. Les morts al Mediterrani haurien de ser evitables –tres estudiants de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) van presentar un projecte de dron que ho podria fer–, però sembla que les institucions de Brussel·les continuen de vacances pagades i indefinides.