Opinió

A fons

Una fotografia no retocada de la Diada

Cal donar resposta a les preguntes, sense enganys ni trampes, amb honestedat. I a partir d’aquí, tornar a marcar el camí

L’èxit de la Diada no s’hauria de mesurar en funció de si s’han mobilitzat 500.000, un milió o un milió i mig de ciutadans, sinó de si l’independentisme ha estat capaç o no de projectar una fotografia, real i no retocada, d’unitat estratègica entre el carrer i les institucions al voltant d’un full de ruta necessàriament recalculat, però amb un trajecte ben definit i el mateix final. El món ja ens ha mirat i ja sap que l’independentisme català és pacífic i massiu, diguin el que diguin la diplomàcia espanyola, la fiscalia, l’advocacia de l’Estat i els piolins que van desfilar pel Suprem relatant la por que van passar l’1-O mentre afrontaven la mirada d’odi de ciutadans armats amb una papereta. Aquest moviment ja no ha de demostrar res al món, s’ho ha de demostrar a si mateix. Fins on estan disposats a fer i a suportar els qui estan al capdavant per respondre a un estat absolutament desbocat i sense límits a l’hora de frenar el clam majoritari per trobar la solució a les urnes? I els ciutadans, fins on poden arribar, sempre per la via pacífica i democràtica, per aconseguir-ho? Caldria donar resposta a aquestes preguntes, sense enganys ni trampes, amb honestedat. I a partir d’aquí, tornar a marcar el camí. Un camí que ja s’ha contrastat que no es pot recórrer si no es produeix una simbiosi total entre el carrer i les institucions, i de baix a dalt i no a la inversa, com l’assolida l’1-O. Aquell dia, ni més ni menys, un estat autoritari amb totes les eines de repressió legals i il·legals feia fallida en un dels seus territoris. És una victòria, malgrat que la violència exercida i la repressió posterior n’hagin impedit la culminació. I és el gran patrimoni que l’independentisme ha de saber explotar.

Malauradament, però, l’1-O s’ha convertit en pura retòrica per a bona part de l’independentisme institucional, més pendent de la pugna electoralista autonòmica que s’albira a la primavera que no pas de trobar el punt de reconnexió per seguir avançant com un sol bloc. Potser per impossibilitat d’actuar davant la pressió de Madrid sobre les institucions interiors, potser per por, per falta de projecte o, simplement, per la comoditat que suposa mantenir-se en el carril autonomista, el cert és que en aquests dos anys no hi ha hagut confrontació institucional més enllà de presentar alguns recursos a la justícia espanyola que queden al calaix o de plantar cara de manera simbòlica però no efectiva.

I mentrestant, els despatxos judicials i polítics de Madrid fa temps que han recuperat la iniciativa que van perdre un diumenge de fa dos anys. I l’han recuperada tot i no tenir cap projecte democràtic per a Catalunya. No al referèndum, no al diàleg. Sí a la repressió, sí a la judicialització de la política. L’unionisme no ha hagut de fer res perquè la pilota passi del terrat independentista al seu, més enllà de recollir els fruits de la inacció de l’independentisme i de les baralles pròpies de partits del sistema. I per postres, el PSOE es permet el luxe de preferir governar amb la dreta extrema, sòcia de l’extrema dreta, o repetir eleccions, abans que acceptar ser investit amb la connivència d’una part o de la totalitat de l’independentisme amb representació al Congrés on, per cert, s’han vulnerat els drets polítics de diputats d’ERC i JuntsxCAT.

És en aquest context que s’afronta una nova Diada, marcada per la crida de l’ANC a cercar un nou horitzó polític i per la pèrdua de protagonisme dels líders polítics a la zona VIP de l’organització com a càstig per haver trencat la unitat de l’1-O. Un càstig que, lluny de ser exemplar, ha indignat diversos polítics molt propers als aparells dels partits, que han arribat a fer crides al boicot a la manifestació. Passi el que passi aquest dia en termes de xifres, la fotografia que il·lustri les portades dels diaris ha de ser la que faci més mal a Madrid: la de la unitat d’acció i la reconciliació a les portes d’una sentència contra la democràcia.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor