LA PARADOXA DE LA SENTÈNCIA

Tot sembla indicar que el Tribunal Suprem comunicarà la sentència del judici del procés a principis del mes d’octubre. El dia 14, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea celebrarà la vista per decidir si Oriol Junqueras té immunitat com a eurodiputat. El Suprem va demanar al Tribunal Europeu que dictaminés si el líder republicà havia de sortir de la presó per agafar l’acta i ser eurodiputat. I segons asseguren diversos advocats, si el tribunal resolgués favorablement, encara que no implicaria la seva sortida de la presó, sí que el Suprem hauria de paralitzar la sentència del judici del procés. Una teoria que no comparteixen des del Suprem. En tot cas, el 14 d’octubre és una data clau en aquesta causa. Com també ho és el dia 16, quan Jordi Cuixart i Jordi Sànchez compliran dos anys en presó preventiva. Si abans d’aquesta data el Tribunal Suprem no ha emès la sentència, caldria revisar la seva situació i argumentar de nou el seu empresonament. Tenint en compte aquestes variables, tot fa preveure que el jutge Marchena podria tenir el veredicte final abans del dia 14.

Tot i així, es podria produir en plena precampanya de les eleccions espanyoles, assumint els perills que això pot comportar, com la polarització de discursos i l’accentuació de determinats postulats que neguen el diàleg i l’entesa com a via per resoldre el conflicte polític amb Catalunya. Per tant, que les pròximes setmanes seran intenses és una obvietat, i per això tothom hauria d’estar preparat. Partits i entitats necessiten definir una proposta i compartir una estratègia per poder respondre a una sentència que es preveu dura. Aquest pot ser un bon moment per rescatar l’esperit de la tardor del 2017, que va culminar amb la celebració de l’1-O i la declaració d’independència.

És necessària una resposta compartida. La no actuació s’entendria com un acatament de la sentència. En canvi, si l’independentisme aprofita aquest escenari per recuperar posicions i força, serà una prova més de resistència, de rebuig a la repressió. Necessita seguir demostrant que és un moviment persistent que vol esdevenir hegemònic i canviar determinades correlacions de forces. Perquè la sentència no servirà per resoldre el conflicte, sinó que agreujarà les ja delicades i tenses relacions amb Espanya.

És evident que no acceptarem la sentència que dictarà el Tribunal Suprem, però això en què s’acabarà traduint? En una gran manifestació? En actes de desobediència civil? Quins i amb quina finalitat? Es produirà una aturada de país? El president Torra convocarà eleccions? Aquestes preguntes, de moment, no tenen resposta. Cal confiar, un cop més, que partits polítics i entitats de la societat civil acabaran trobant un punt d’entesa per coordinar diverses propostes. I cal que sigui així. No s’entendria, ni aquí ni a fora, que les forces polítiques no fessin res conjuntament quan caiguin anys i anys de presó. Quina serà la resposta és important, però també és necessari conèixer amb quin objectiu es fa cada nou pas o acció des de l’independentisme. Les formes, les dates o el relat faciliten determinades conjuntures, però de vegades són insuficients per aconseguir una fita.

Vivim en un procés ple de paradoxes. Algunes, fins i tot, són realment difícils de comprendre. L’independentisme, però, ha d’aprofitar la sentència per recuperar força i rumb. Ha de fer un profund treball d’anàlisi i reflexió per dibuixar els escenaris polítics més immediats. Un cop coneguda la sentència s’iniciarà una nova etapa que pot durar mesos o, fins i tot, anys. Per això, les decisions que es prenguin aquesta tardor poden ser determinats per esbossar el camí.

Els revolts sempre hi seran, però millor que no ens agafin desprevinguts. I això depèn de tenir clars els objectius però, sobretot, les tàctiques. Per tant, de fer prevaldre els interessos de país davant les visions electoralistes o les estratègies de cada partit. Sempre ha estat difícil, però mai impossible. Ara també hauria de ser així.