L’APLEC DE POBLET
El moviment independentista deu ser un dels fenòmens mundials més dinàmics de la història recent a l’hora d’eixamplar la base. En menys d’una dècada, ha passat dels 322.094 votants que van sumar ERC i Solidaritat el 2010 als 2.079.330 electors independentistes en les últimes eleccions. Hi ha qui considera que la base encara no és prou ampla. No entraré a discutir aquest assumpte perquè voldria incidir en el fet que aquesta progressió s’ha fet avançant contra un persistent vent en contra.
Així, les ments pensants del pont aeri han intentat diverses operacions per minar, desgastar i competir contra el sobiranisme. En ple apogeu de la crisi, van aprofitar per reconduir un moviment originàriament sorgit contra ells, el dels indignats, cap a la cleda de l’esquerra retòrica on pasturava dòcilment Iniciativa, sobredimensionant l’opció Colau sense escatimar esforços ni falsedats periodístiques. El mètode va funcionar a mitges, perquè si bé van guanyar pels pèls a Barcelona, en les eleccions al Parlament del 2015 l’artefacte va fer figa entre altres coses pel guirigall que és el món comú i podemita.
La bala a la recambra, que era Ciutadans, va ser encimbellada a cop de talonari propagandístic fins a la victòria estèril dels comicis del 2017, tot i no tenir arrelament al territori com s’ha demostrat en les municipals. Una operació orquestrada des de les altures que també va fer curt amb l’última escopetada de Valls, que només va poder fer diana de retruc emparellant, per cert, els dos projectes successivament embarrancats.
Els poderosos a l’ombra, tanmateix, tenen recursos de sobres. Per això són poderosos. La pròxima operació no es coneix, però podria ben ser la que s’engega aquest cap de setmana a la reserva espiritual del tarradellisme, o potser una altra iniciativa presentada dimecres a Barcelona que veurem si hi convergeix o hi competeix. A Poblet, un centenar de polítics de centre tot fan una de tantes trobades que normalment haurien d’acabar en fum perquè tenen molta matèria grisa, massa egos i poc múscul. Veurem com respiren La Vanguardia, El Periódico, l’Ara i la tropa habitual de megàfons autonomistes. Si comencen fer-los desfilar per tertúlies i tribunes i sopes diverses, ja ho tenim. Com que han vist que aturar-ho des de fora és impossible, provaran de comprar prou voluntats ressentides per dinamitar-ho des de dins. I si arrepleguen un centenar o dos de milers de vots, hauran fet prou nosa per minvar el republicanisme. Res de nou. Ja ho advertia Virgili: “No us fieu del cavall, troians.”
