LA RESPOSTA ÉS LA CULTURA

Els èxits i els fra­cas­sos són, segu­ra­ment, els dos ele­ments que donen pulsió a les vides per­so­nals i a les orga­nit­za­ci­ons. En la política, l’únic verb que compta per als par­tits polítics és gua­nyar. El pes d’aquest verb com­porta el risc que l’acció de govern, més enllà d’acom­plir plans estratègics o avançar en la millora de la gent, sigui una opor­tu­ni­tat cons­tant d’afa­vo­rir els resul­tats de la pro­pera com­tesa elec­to­ral, de tal manera que l’interès gene­ral i el progrés col·lec­tiu gai­rebé són ine­xis­tents en la lògica par­ti­dista cons­tant. I en aquesta lògica, mal­grat que sem­bli el con­trari, és més difícil ges­ti­o­nar l’èxit que el fracàs, o dit d’una altra manera, el risc de l’eufòria i el nar­ci­sisme que dona l’èxit, com­porta irra­ci­o­na­li­tat i ego­isme amb cos­tos alts. Ara mateix, ens tro­bem en unes coor­de­na­des de caos ins­ti­tu­ci­o­nal que gene­ren una sen­sació de der­rota col·lec­tiva a l’esforç que implica par­ti­ci­par en la vida pública, i la inca­pa­ci­tat de Pedro Sánchez de gene­rar un clima de pacte és un fracàs en la seva gestió de l’èxit. Segu­ra­ment, en el moment del mes juliol en què Uni­das Pode­mos va decli­nar els minis­te­ris que els ofe­rien, va come­tre un error molt comú en política, que és creure que les coses, por­ta­des a l’extrem, con­du­ei­xen a millors resul­tats. I això també va sig­ni­fi­car un fracàs.

Mirant enrere tro­ba­rem exem­ples d’aquests erros de càlcul i de pre­potència, també en la política cata­lana i local, però malau­ra­da­ment l’autocrítica i l’apre­nen­tatge són pràcti­ca­ment ine­xis­tents.

Hi ha dues parau­les trampa en política: hege­mo­nia i relat. La pri­mera posa en valor el poder abso­lut d’un par­tit com a objec­tiu per gover­nar, i amb això sacri­fica la plu­ra­li­tat política i la neces­si­tat de gene­rar siner­gies i ali­an­ces entre els màxims sec­tors de la soci­e­tat.

La segona, la paraula relat, és la que amb el temps s’ha con­ver­tit en el gran parany de la política. Els estra­te­gues tàctics, els mis­sat­ges de titu­lar de diari, són el propòsit dels òrgans de govern dels par­tits, tant se val que un dia es digui blanc o l’altre negre. El relat ho aguanta tot, i els pro­fes­si­o­nals de la comu­ni­cació política són més impor­tants que la cul­tura política, l’anàlisi pro­funda o l’escolta activa de sec­tors soci­als. Els gurus són els que manen i, amb això, a poc a poc, han fet que per­so­nat­ges com Trump, Bol­so­naro i Putin manin al món i, de retruc, la política més pro­fes­si­o­nal ha cai­gut en la temp­tació de tenir els gurus de capçalera, que segres­ten la raci­o­na­li­tat de la visió política diri­gida a la gent i per a la gent.

Ara bé, la visió de créixer en resul­tats com a únic objec­tiu com­porta un risc afe­git. La pèrdua de cre­di­bi­li­tat. I aquesta és una perla fràgil en democràcia, en moments en què el pro­jecte euro­peu fa aigües i la crisi econòmica torna a amenaçar inten­sa­ment.

El fracàs de la soci­al­de­mocràcia espa­nyola pot esde­ve­nir un mirall del fracàs del soci­a­lisme grec, ale­many i francès, i el pro­blema dels gurus és que, en gene­ral, lle­gei­xen poc, no conei­xen els clàssics ni la història i menys­te­nen la filo­so­fia. Tot són enques­tes i tècni­ques de comu­ni­cació.

Així es va gua­nyar el Bre­xit, enga­nyant sobre pen­si­ons, i així Pedro Sánchez pot esde­ve­nir un per­de­dor, con­fi­ant massa en la seva resur­recció política i en un par­tit que l’havia enter­rat. L’error en la seva inflexió a l’hora d’accep­tar nego­ciar el tema ter­ri­to­rial català i evo­car el 155, o en la capa­ci­tat de gover­nar amb una força jove com és Uni­das Pode­mos, el pot con­duir a un ter­reny des­co­ne­gut de pro­jecte polític i de lide­ratge.

La ine­ficàcia de les ins­ti­tu­ci­ons s’hau­ria de mesu­rar en relació amb la seva capa­ci­tat de pac­tar, de nego­ciar, de tro­bar solu­ci­ons per gover­nar.

No pac­tar és fra­cas­sar. I, per tant, l’elec­to­rat pot reac­ci­o­nar amb vot de càstig. Les esquer­res tenen el cos­tum de con­fiar més en les seves sigles que en la seva ide­o­lo­gia, i així els ha anat en els dar­rers temps a Europa.

La Comissió Euro­pea cas­tiga Espa­nya per la con­ta­mi­nació que ens mata i mata el pla­neta. El tri­bu­nal de Luxem­burg qüesti­ona de nou la política bancària res­pecte a l’accés a l’habi­tatge. I la juris­dicció belga i ale­ma­nya deter­mi­nen que les garan­ties de les euro­or­dres con­tra polítics cata­lans són defi­citàries. Així que sem­bla que la feina que té un govern espa­nyol, ni és urgent ni demana pac­tes excep­ci­o­nals que es poden i s’han d’expli­car. Iro­nies a banda, és evi­dent que amb aquesta crisi gua­nya el neo­con­ser­va­do­risme, aquell que diu que a menys estat i lleis, més lli­ber­tat, dei­xant que la igual­tat es quedi a les can­to­na­des dels camins escar­pats als cims on només arri­ben alguns.

Entre­tant, pre­sons pro­vi­si­o­nals indi­ge­ri­bles, un magis­trat que visita el rei abans de dic­tar sentència i un llui­ta­dor pels drets humans com Iñaki Rivera, denun­ciat per un sin­di­cat pro­gres­sista com CCOO.

Amb aquest pano­rama, la con­clusió és que cal relle­gir el lli­bre de Ric­hard Sen­nett El declive del hom­bre público. O la Mont­ser­rat Roig, que dema­nava fer la revo­lució amb més cul­tura i pen­sa­ment lliure. La gent jove no pot tro­bar refe­rents en aquesta política de la bara­lla estèril i la inca­pa­ci­tat d’arre­man­gar-se.

La política ens expulsa. Cal relle­gir i lle­gir molt. La cul­tura mai expulsa.