L’historiador Josep Sancho, estudiós de la influència de Marcel·lí Domingo en la política i la cultura ebrenca, publica una excel·lent biografia d’un altre ebrenc destacadíssim: l’escriptor de Benissanet Artur Bladé i Desumvila. Poc i mal coneguda aquesta realitat que, encara avui, hi ha qui despatxa, amb despit i ignorància, amb una frase tan desafortunada com “més enllà de l’Ebre”, el cert és que més enllà de l’Ebre hi ha bona part de la Ribera, la Terra Alta, el Montsià, el Matarranya i el País Valencià sencer. La biografia en qüestió, escrita més enllà de l’Ebre, sobre algú que també hi va néixer i viure, porta un títol precís i encertadíssim: escriure la memòria. Perquè, de fet, és un acte de justícia la reivindicació d’un personatge de la talla de Bladé, un dels grans memorialistes de la cultura catalana, digne de figurar a la vora d’un Gaziel, un Pla, un Fuster o un Sagarra.

Amb una llengua vigorosa, plena de sabor i capacitat descriptiva, la seva prosa és una de les més elegants de la literatura catalana de la segona meitat del segle XX, molt influïda per les maneres estilístiques de Rovira i Virgili. El jove Bladé, en condicions normals, que són les que no acostumen a acompanyar aquest país, hauria estat un magnífic diputat per les Terres de l’Ebre, però la guerra i l’exili van frustrar aquelles expectatives inicials. I allò que va perdre la política, ho va guanyar la bona literatura. Millor, francament. Perquè així hem pogut tenir un patrimoni memorialístic de primera magnitud, gràcies a la precisió magnífica de la seva ploma. Exiliat a França i després a Mèxic, conegué i tractà els referents més destacats de la cultura i la política nacionals, mentre prenia notes de les seves converses i omplia les hores llegint i escrivint llibres que, en ple intent de genocidi cultural, no sabia si mai arribarien a veure la llum. Sense memòria, no som res. I Bladé ens aporta la memòria dels dies gloriosos, però també la de les hores adverses. Amb humanitat, enyorança i esperança davant dels tràngols.