ENS EN SORTIREM
A l’hora d’identificar el problema que tenim avui sobre la taula res no em convenç més que un text que té dos mil cinc-cents anys. L’autor n’és Heròdot d’Halicarnàs, i el fragment surt de la monumental Història. No fa pas referència a Catalunya, és clar. Però llegint-lo es té la sensació que des de fa vint-i-cinc segles la humanitat no ha fet gaire res més que anar-se plagiant. Un pensament d’Heròdot, un polsim de Shakespeare i un pessic de la Bíblia, entesa com a llibre de ficció, i ja ho tenim, almenys a Occident.
Agafem l’obra del savi grec i obrim-la pel llibre primer. S’hi relata la guerra entre perses i lidis, entre Cir i Cresos. Ocupada Sardes, capital de Lídia, i fet presoner el rei local, l’invasor Cir ordena el saqueig de la ciutat disposat a contemplar-lo al costat del seu il·lustre presoner, que li pregunta: “En què s’afanya tant tota aquesta turba?” Cir contesta: “Devasta la teva ciutat i s’endú les teves riqueses.” Cresos el corregeix: “Ni saqueja la meva ciutat ni les meves riqueses; perquè res d’això ja no és meu; sinó que s’enduen i s’emporten el que és teu.”
Saltem uns quants segles endavant. La subordinació de Catalunya no només ha estat, tret de comptades excepcions temporals, manu militari, sinó que els vencedors, un cop sotmesos els catalans, no ens han acabat de considerar mai dels seus i venjativament ens han devastat tant com han pogut. Quan diuen “a por ellos”, ho evidencien. Ens conjuguen en tercera persona del plural. En la profunda mentalitat espanyola, els catalans no som espanyols, sinó un cos extern que cal mantenir permanentment castigat o amenaçat de càstig. A l’altra banda, amb persistència mesella, generacions de catalans han intentat reivindicar la pertinença a un estat que anava responent amb bombardejos liberals cada cinquanta anys, repressió de dretes i el menyspreu altiu de l’esquerra.
Des de fa uns mesos estem vivint una acció punitiva combinada de tots plegats. Ho podem considerar un fracàs històric de la relació o un exemple de resistència contumaç nostre. O una mica de les dues coses. Perquè serà avui, demà o d’aquí a uns anys, però ens en sortirem. La situació és força irreversible i res no se sosté només a còpia de por i repressió. La història humana són variacions sobre uns mateixos temes, és cert; la prova n’és el relat d’Heròdot que acabo d’explicar. I aquest mateix article, la primera versió del qual vaig publicar un diumenge del 2017. El diumenge 1 d’octubre del 2017. Som en un bucle. Ara bé, enlloc no està escrit que estiguem condemnats a viure sempre en el mateix capítol.
