Internacional
La banalitat del mal
El 1963, Hannah Arendt publicava a The New Yorker un recull de les cròniques que havia escrit un any abans i algunes reflexions personals sobre el judici a Jerusalem d’Adolf Eichmann, un dels màxims responsables i organitzadors de la solució final, especialment a Polònia, que va costar la vida a milions de jueus. L’obra duia per títol Eichmann in Jerusalem: a report on the banality of evil (‘Eichmann a Jerusalem: un informe sobre la banalitat del mal’). El subtítol li va valdre nombroses crítiques a la filòsofa i pensadora jueva nascuda a Alemanya i posteriorment nacionalitzada estatunidenca. Arendt se centra en la fase final del judici quan escriu: “Va ser com si en aquells últims minuts [Eichmann] resumís la lliçó que la seva llarga carrera de maldat ens ha ensenyat, la lliçó de la terrible banalitat del mal, davant la qual les paraules i el pensament se senten impotents.” O dit més planerament, Eichmann simplement es limitava a executar les ordres o les instruccions rebudes, sense cap mena de crítica o consideració ètica o moral sobre les conseqüències dels seus actes, dels quals no se sentia ni responsable ni, per tant, penedit, ja que formaven part de l’engranatge burocràtic d’un règim que, com una gran majoria d’alemanys, no qüestionava. En definitiva, segons Arendt, Eichmann ni tan sols va donar mostres d’un antisemitisme radical, ni d’una especial patologia criminal, només es limitava a considerar normal el que es desprenia de la deshumanització prèvia dels jueus.
La brutalitat del mal en estat pur com el presenta Arendt és tota una reflexió sobre la condició humana. I és una reflexió poc esperançadora. A hores d’ara ja sabem que l’expansió de la nostra espècie ha comportat en el passat la desaparició d’altres espècies i, molt especialment, dels neandertals. De fet, és difícil trobar exemples d’altres depredadors vertebrats capaços d’acabar en massa amb membres de la seva pròpia espècie. I, en canvi, aquesta ha estat una constant de la nostra història coneguda i no pas per necessitats de supervivència. Com Eichmann, l’home destrueix el seu entorn, els seus congèneres i altres espècies seguint l’engranatge burocràtic dictat per la concepció del desenvolupament i el progrés imposat pel capitalisme. Ho fa amb normalitat, sense aturadors ètics o morals ni mala consciència, i així hem arribat a la situació que mai com ara la possibilitat de posar fi a la vida a la Terra amb les nostres pròpies mans havia estat tan real: mitjançant el desastre atòmic (com denuncia Henning Mankell, quin sentit té construir magatzems soterrats dins d’una muntanya per dipositar residus nuclears que seguiran emetent radioactivitat mortal durant cent mil anys? No seria més assenyat prescindir de les centrals nuclears?) o provocant un canvi climàtic irreversible que farà impossible la vida de les persones tal com la coneixem ara.
Fa temps que hem entrat en situació d’emergència climàtica; l’ascens mitjà de la temperatura al món ja s’ha situat al voltant dels 0,25 graus per dècada en el segle XXI –i en 0,2 graus en el darrer quinquenni–, la qual cosa pronostica un futur apocalíptic en els pròxims anys que ja s’ha començat a manifestar: es fonen els casquets polars i les glaceres; s’incrementen els fenòmens meteorològics extrems (sequeres de llarga durada, pluges torrencials, depressions aïllades a nivells alts –DANA, popularment gota freda–, tornados de magnituds fins ara infreqüents); elevació del nivell del mar en alguns llocs; desaparició de les espècies més sensibles al canvi climàtic; migracions humanes relacionades no ja amb les condicions socioeconòmiques i les guerres, que també, sinó amb els canvis de les condicions mediambientals, etc.
I, tanmateix, de poc serveixen les advertències dels científics i l’acumulació d’evidències. A pesar de la crida desesperada del secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, als governants dels països més importants perquè passin de les paraules als fets, del discurs admonitori de la jove activista sueca Greta Thunberg i de les protestes de milions de joves en més de 150 països (#FridaysForFuture) per exigir mesures per aturar l’escalfament global del planeta i el canvi climàtic, només setanta-set estats i un centenar de ciutats es van comprometre a emetre zero emissions de CO2 el 2050, entre els quals no figuraven, però, cap dels països més contaminants (els EUA, la Xina, l’Índia...). És de nou la banalitat del mal o els interessos espuris dels més poderosos. Tant se val, l’única certesa és que per desídia, irresponsabilitat, cobdícia, falta d’escrúpols o de consciència de l’amenaça, mutants de nous Eichmanns que poden arribar a governar el món, ens estem jugant el futur del planeta. Demà serà massa tard, perquè tal com va advertir l’astrofísic de Cambridge Stephen Hawking poc abans de morir, o es troba un altre planeta on traslladar la humanitat, o en un segle aquest serà inhabitable.