Treballar pel futur
Isi metabolitzéssim àmpliament que un estat com l’espanyol té poders forts que es coordinen per fer front amb totes les eines al seu abast i combatre i anorrear qualsevol intent de canviar les que creu que són les seves raons d’existir? Que canviarà lleis per fer-les més repressives, controladores, punitives, exemplaritzants; que n’elaborarà per il·legalitzar partits polítics (bascos) i aquells que pugui aconseguir entaforar en la plantilla basca de no condemnar una suposada violència, sigui certa o una invenció? Que ho farà distribuint els rols i les funcions entre el poder judicial, mediàtic, executiu, legislatiu i subterrani per disfressar-ne les formes però no els efectes? Que sempre hi haurà testaferros d’aquests poders disposats a posar una demanda, una querella, a exercir una acusació popular, a muntar un Ulster? Que no els importarà posar en marxa tribunals com el Constitucional o el de Comptes amb funcions i sobretot accions ben diferents de les que tenien encomanades?
I si assumíssim que fa temps que ho fa i que ho continuarà fent amb qui els convingui, que demà pots ser tu, que trobarà l’aplaudiment i el suport i l’empenta de molts o de tots els que el sostenen? Perquè el que hi perdi, o el que pateixi la maduresa cívica i l’enfortiment democràtic, o el tràngol internacional que hagin de passar no importa prou com les seves raons d’existir. Que els clubs d’estats ho permeten gairebé tot mentre no se’ls qüestioni públicament i la crítica faci forat. I si no els agrada el que els diuen, en fan cas omís.
Que fa dos anys –l’1 d’octubre del 2017– que vam guanyar les urnes i van guanyar les urnes, i un nou sentiment col·lectiu cohesionador i autoapoderador. Que difícilment serem si almenys no som homologables internacionalment en tot allò que fem, defensors del principi democràtic i vigilants de denunciar i combatre democràticament les seves vulneracions i, el que és més central, la defensa dels drets fonamentals, de la garantia del seu exercici.
Ser-ne conscients i creure que no valen, com deia Fabra el 1932, cofoismes ni sentimentalismes, sinó “un esperit d’exigència amb nosaltres mateixos per al propi millorament; posar de relleu les nostres tares per superar-les”. En definitiva: “Conèixer-nos [i conèixer-los], esmenar-nos, enfortir-nos. Treballar pel futur.”