Ni diàleg, ni estabilitat

Amb cam­pa­nyes elec­to­rals o sense, ja fa temps que assis­tim a la ver­go­nyosa des­fi­lada dels par­tits espa­nyols que, incapaços de pre­sen­tar pro­jec­tes de govern ni alter­na­ti­ves relle­vants per al seu país, espe­ren que els seus elec­tors mos­se­guin l’ham de la rebel·lió cata­lana. Aquest esquer –que es va fent més gras amb més deten­ci­ons i empre­so­na­ments, la sentència con­tra els pre­sos polítics i l’amenaça cons­tant del 155–, fa molta sali­vera als gòmbits que baden per Espa­nya, encan­tats per mit­jans de comu­ni­cació afins que s’esmer­cen a idi­o­tit­zar-los i a engar­ga­me­llar-los fal­se­dats. Per la massa social que sosté l’inde­pen­den­tisme català –que no dis­mi­nu­eix ni recula– aquest clima no admet cap espe­rança per al diàleg ni cap marge per faci­li­tar la tasca de cap govern. Per això el que vol és veure els seus dipu­tats i sena­dors obs­ta­cu­lit­zant tant com puguin l’esta­bi­li­tat política de l’Estat espa­nyol, fins que enten­gui que la recerca d’una solució política ens bene­fi­cia a tots. Si Juntsx­Cat, ERC i la CUP volen maxi­mit­zar els resul­tats elec­to­rals, que s’ho apun­tin.