dies de tsunami
En el món dels negocis, i per extensió de tot tipus de tractes entre persones, hi ha un concepte conegut com a “banda de negociació”, que és el terreny que va des del màxim que s’aspira a aconseguir fins al màxim que s’està disposat a cedir. Com més ampla és la banda de negociació, per tant, més gran és el marge de maniobra dels negociadors. A més, com més allunyada situï la posició de partida aquell que té la paella pel mànec, de més capacitat de fer veure que fa concessions disposarà sense que en realitat cedeixi en res sobre el que no està disposat a transigir.
Durant uns anys, semblava que era en aquest marc que calia situar l’estratègia política i judicial de l’Estat espanyol amb Catalunya. Una feina de laminació que, des de l’inici del procés, han portat a terme els aparells de l’Estat per anar retallant l’autonomia i situar-la en un punt de regressió des del qual, arribada l’hora d’asseure’s en una taula, es podria cedir però amb marge per mantenir-se lluny del punt on l’Espanya centralista començaria a perdre-hi.
Per entendre’ns, si al cove català hi havia vint peixos, Espanya n’ha repescat quinze o setze. Si mai l’independentisme s’ensorra a les urnes, l’Estat acabarà de fer net dels cinc que queden. Per contra, si l’independentisme es va mantenint electoralment fort, per més sentències infames, muntatges policials i mediàtics i totes les amenaces i certeses del 155 que vulgueu, cal suposar que tard o d’hora les autoritats espanyoles, davant de la persistència del bloqueig, s’asseuran a parlamentar. Això sí, per oferir primer un peix, després cinc, si convé fins i tot deu, de tal manera que, en realitat, no estaran cedint en res que no fos ja al cove català abans d’iniciar-se el conflicte.
Hi pot haver algun incaut a casa nostra que es pensi que els tractes en aquests termes serien productius. El problema, a banda de la renúncia, és que l’estratègia de la “banda de negociació” en realitat no existeix. L’Estat espanyol se sent prou fort per aguantar els anys que calgui i fer el mal que convingui arruïnant persones concretes, famílies senceres i atemorint la població. No té cap intenció de negociar res perquè ho veu tot guanyat. En aquestes circumstàncies, cal recordar a la prepotència hispana aquella frase de Rabelais que diu: “Cal no posar mai l’enemic en situació desesperada, perquè en multiplica la força i li augmenta el coratge.” I també fora bo per part nostra escoltar Aristòtil: “El coratge no pot anar deslligat de la mesura.” Dos consells, a banda i banda, per navegar quan arribi el Tsunami.
