L’ESPURNA

Ho proven del dret i del revés. Agredint a cops de porra àvies i avis amb una papereta a la mà, destrossant escoles, arrossegant gent per terra, intoxicant a través de la Brunete mediàtica amb falsedats de tota mena per embrutar els dirigents polítics independentistes, tornant als temps de la dictadura amb presos polítics i exiliats acusats de cometre una rebel·lió sense cap alçament violent ni cap arma, enviant a la presó set joves acusats de pertànyer a un grup terrorista que ni té armes ni cap mort a les espatlles, assenyalant i intimidant diputats i membres del govern com a còmplices de terrorisme, enviant al Tribunal Constitucional simples debats parlamentaris, arrencant llaços grocs de nit i encaputxats... I tot i així, no se’n surten. L’espurna de la violència només s’encén als seus caps –els de Cs, PP, Vox i també el PSOE–, a les teles, ràdios i diaris que viuen i viuran mentre visqui el règim del 78 i en la ploma dels fiscals que redacten interlocutòries ben “afinades” per construir una Catalunya violenta i trencada a ulls dels ciutadans espanyols, que han de seguir votant una idea totalitària d’Espanya, i també a ulls de la comunitat internacional. Es tracta de preparar el terreny per quan arribi la sentència del macrojudici del Suprem.

Però els nervis apressen. Pocs dies abans que es faci públic el veredicte del tribunal de Marchena, l’independentisme roman pacífic i democràtic. Ni un sol incident ni durant la Diada ni en la commemoració de l’1-O. Ni un sol senyal d’enfrontament civil al carrer. Un escenari que trastorna tots els integrants del règim i les seves clavegueres, i que fa preveure, per desesperació en comprovar que no pot destruir el moviment, que la repressió esdevindrà crònica en tots els sentits. Al carrer, amb més presència intimidatòria de cossos i forces de seguretat de l’Estat; als jutjats i a les presons, i també en la vida política ordinària. Els partits unionistes continuaran rebentant debats democràtics al Parlament, això si abans no il·legalitzen partits independentistes per construir una falsa majoria espanyolista, com van fer al País Basc il·legalitzant Batasuna i colonitzant les institucions amb un pacte PP-PSOE. Una llei de partits que, paradoxalment, va tenir el suport de l’antiga CiU.

L’estratègia de Madrid és de manual d’estat autoritari. A ulls de la comunitat internacional, no pot visualitzar-se un conflicte polític ni la violació de drets fonamentals de ciutadans de la UE i dels seus legítims representants polítics. S’ha de projectar un relat exclusivament d’enfrontament civil per raons purament identitàries i d’instints primaris d’una part de la població violenta contra l’altra, atemorida i permanentment violentada en l’exercici dels seus drets. Fins ara, Ciutadans ha fet la feina bruta a l’Estat exercint de hooligan a Catalunya, sortint al carrer amb tisores per tallar llaços, enviant encaputxats de nit, inventant-se agressions físiques, passejant per pobles de Catalunya mirant de provocar incidents i rebentant plens del Parlament amb diputats i diputades grollers i mancats de la més mínima cultura. Però els d’Albert Rivera han fracassat i tampoc no han encès l’espurna. Ni el PP, absolutament residual a Catalunya, ni tampoc la ultradreta, tot i gaudir d’una estranya protecció quan surt al carrer a destrossar mobiliari urbà o a agredir persones.

Potser per aquest cúmul de fracassos, el PSOE ha fet el pas definitiu i s’ha incorporat al bloc del trifachito, abandonant la retòrica del diàleg i la hipotètica reforma constitucional per fer-hi encaixar Catalunya. Ara infla el pit amb una nova amenaça d’aplicar un 155 encara més dur, fins i tot abans de tornar a passar per les urnes el 10-N. Amb aquesta composició de lloc i havent comprovat que l’Espanya d’ara és l’Espanya de sempre, la resposta a la sentència del Suprem pot ser la darrera oportunitat per a tota una generació de materialitzar la gesta de l’1-O. Queden pocs dies...