Cartes des del cor d’Europa
EL TRILEMA D’ESPANYA
Ho hem dit i repetit durant els darrers mesos. L’estat ha judicialitzat aquest conflicte per intentar guanyar als tribunals allò que no sap com guanyar a les urnes. Per tant, ells aspiren al fet que el dia de la sentència sigui el dia de la victòria: “Cautivo y desarmado el ejército independentista...” Però que ho sigui o que no ho sigui no depèn d’ells, sinó de nosaltres. Depèn de com responguem a la decisió que es preveu com un dels actes d’injustícia més flagrants que s’hagin perpetrat en un estat de la UE en les darreres dècades. Depèn, en efecte, que no es tracti d’una simple “reacció” sinó d’una veritable “resposta”. En la dinàmica reactiva –la que ha predominat els dos darrers anys–, l’Estat per mitjà de la repressió ha aconseguit portar la iniciativa i determinar el ritme del conflicte. És una dinàmica defensiva i de resistència. La resposta institucional i ciutadana a la sentència hauria de ser un punt d’inflexió que ens permetés recuperar la iniciativa i reprendre de nou una estratègia ofensiva.
El dia de la sentència no serà el dia de la (seva) victòria si el moviment ciutadà partidari de la República decideix elevar la seva capacitat de mobilització a un grau d’intensitat superior al que hem vist fins ara. Sense sortir ni un mil·límetre del camí únic de l’independentisme català, que és el de la democràcia, l’acció no violenta i la desobediència civil sempre escrupolosament pacífica. No serà el dia de la victòria si, per mitjà d’una mobilització sostinguda, aquest moviment és capaç de desgastar seriosament l’Estat espanyol, tant en la seva esfera moral i reputacional, com en la seva esfera jurídica, política i institucional, com, sobretot, en la seva esfera econòmica i material. En aquest cas, no només no serà el dia de la seva victòria, sinó que, ben al contrari, serà un pas més cap a la seva derrota.
Aleshores, aquells que creien que per resoldre el “conflicte català” n’hi havia prou amb estudiar dret constitucional –i encara amb una mirada neofranquista– potser s’adonaran que en realitat allò que els convé, si és que volen entendre alguna cosa, és estudiar història. Perquè si ho fessin descobririen que el catalanisme polític contemporani és un moviment de més de cent anys, molt transversal ideològicament des dels seus inicis –el seu origen, en efecte, no és només burgès sinó també, i molt, popular i de classe treballadora. I que les fases repressives que ha suportat durant els segles XIX i XX han estat molt més llargues i molt més dures que l’actual, i que no per això aquest moviment polític i social ha desaparegut ni ha estat domesticat. Si el franquisme no va aconseguir que la societat catalana renunciés a les seves aspiracions nacionals, és de preveure que encara menys ho aconseguirà el règim del 78, per més abús del Codi Penal i de la Constitució que es proposi.
Una mica, ni que fos una mica, d’història els ajudaria a comprendre les arrels profundes de la previsible resposta social i institucional a la sentència, resposta que probablement serà font d’estupefacció per a una bona part de la societat espanyola. I els ajudaria a reconèixer que la deriva autoritària i l’onada de repressió actuals, i les que puguin venir, seran sempre perfectament inútils i ineficaces per posar fi a aquest conflicte. I que mentre l’Estat no accepti una solució democràtica –valguin, en aquest sentit, els precedents d’Escòcia i del Canadà– el conflicte seguirà dolorosament obert per a tothom.
La reacció de la societat i les institucions catalanes a la sentència ha de servir, també, perquè Europa descobreixi el caràcter inexorable del que en altres ocasions hem anomenat “el trilema d’Espanya”. En efecte, l’actual Estat espanyol no pot ser al mateix temps un únic estat, una única nació (espanyola) i una democràcia plena. Ha de triar dos d’aquests tres objectius, però no pot satisfer-los tots tres alhora. Si Espanya volia ser una veritable democràcia, havia de reconvertir-se en un estat profundament i rotundament plurinacional. És a dir, podia ser un únic estat i una democràcia, però renunciant a ser una única nació. Tanmateix, els partits del règim del 78 mai han volgut res d’això i, en tot cas, l’hora de fer aquesta transformació radical ja va passar.
L’objectiu de ser un estat mononacional, Espanya només podria aconseguir-lo al preu de convertir l’actual deriva autoritària en una dinàmica estructural. I encara amb data de caducitat, perquè no hi ha repressió, en l’Europa del segle XXI, que 100 anys duri. És a dir, si Espanya vol ser un únic estat i una única nació (espanyola), aleshores no podrà ser una autèntica democràcia. Finalment, si vol ser una democràcia mononacional, aleshores haurà d’assumir que una part del territori de l’actual estat –Catalunya, com a mínim– deixi de formar-ne part. És a dir, Espanya només podrà ser una única nació (espanyola) i al mateix temps una democràcia si el que fins ara era un únic estat es converteix (com a mínim) en dos.
Aquest és, dit de manera resumida, el trilema d’Espanya. Quan Europa constati, amb més o menys sorpresa, que després de la sentència la societat catalana no dona la partida per acabada, aleshores aquest trilema se li presentarà amb tot el seu dramatisme. Llavors serà un bon moment per tornar-li a explicar –un cop demostrat que la sentència (la judicialització) no resol absolutament res, al contrari, fa que la confrontació social, sempre pacífica, sigui encara més intensa– que l’única solució real i estable es diu urnes, autodeterminació i democràcia.
