ESTEM TRIGANT
Asseguda al banc del parc, mentre veia els meus fills jugar i els anava donant el berenar, llegia amb el meu pare alguns articles del Codi Penal. Els de la sedició, concretament. Un rere l’altre. I ens preguntàvem com pretenien aplicar una cosa així al que no ha succeït a Catalunya.
Saltàvem d’un tema a un altre: el discurs del cap de la Guàrdia Civil a Catalunya, la desesperació que produeix haver de solucionar algun tràmit amb algunes companyies telefòniques, els bancs, la universitat, la política.
Vam intercalar el cabreig en tractar cada tema amb somriures en observar els nens. Però de seguida tornàvem a la sentència contra el procés. I a Franco. I al prior. I a...
“M’escandalitzo perquè en fer-me gran m’estic adonant de més coses o és que realment tu també al·lucines?”, li vaig preguntar.
“Una mica de tot”, em va respondre. “Però la veritat és que tot el que està succeint és al·lucinant.”
Em va dir més coses que no explicaré, però amb les quals estic completament d’acord. Ho comentàvem mentre no apartàvem la mirada dels nens: i en el fons, en el fons d’un silenci, la preocupació ens va fer pensar en ells. El que està succeint ara hipoteca el nostre present, però sobretot, el nostre futur.
Jugaven un grup de nens que venen de famílies amb diferents idiomes, amb diferents cultures, amb històries molt diferents. I entre ells tot era diversió, ni rastre de conflictes. Per a ells el més important del món és saber que nosaltres hi som, les seves mares, els seus pares, els seus avis.
I va ser quan vaig pensar en l’Oriol, el Josep, el Jordi, el Carles, la Carme, en tots els presos i exiliats, en les famílies d’Altsasu. Perquè aquest és el mal que els estan fent: treure’ls el més intocable, encruelir-se amb el que no s’hauria de tocar (llevat que, lògicament, estigués justificat). I no ho està.
