FORÇAR NOUS EMBATS

El moviment independentista ha perdut força respecte a l’octubre del 2017. Això, però, té dues explicacions: la brutal repressió de l’Estat espanyol i també les dificultats per canalitzar una resposta precisa i inequívoca des dels partits polítics catalans. I això ens ha conduït cap a un escenari de confusió i desconcert que, de vegades, ho obstaculitza tot. Perquè ens enlluerna i no ens permet veure les coses amb perspectiva, perquè ens obliga a viure a contracorrent, sent esclaus de cada moment, de cada declaració, de cada joc partidista, de cada tàctica electoralista, de cada enquesta o de cada líder.

Els interessos de partits són i sempre seran legítims, però cal una mínima coordinació i coherència per fer avançar la política, per traduir en fets les iniciatives llançades a cop de tuit o titular. Perquè l’independentisme ha decidit no lligar-se de mans i peus fixant dates, però necessita tenir clars els objectius. I una cosa encara més important, ha de determinar com s’aconsegueix cada fita. Cada nou pas ha de ser ferm, ha de permetre avançar, ens ha de situar en una nova casella i s’ha de tenir la capacitat per resistir-hi. Per això, la resposta a la sentència del judici del procés ha de servir a l’independentisme per recuperar posicions, per demostrar que és un moviment persistent, resilient que vol esdevenir hegemònic. Per tant, no només es tracta de resistir, sinó de construir. I ara, des de Catalunya, només hi ha una manera per treballar en aquest sentit: fent propostes.

Això serà difícil en un context de ràbia, impotència, tensió i retrets. En un ambient de màxima polarització, però la indignació s’ha de poder canalitzar. La complexitat dels pròxims dies no ens pot allunyar del pensament crític i racional. Els sentiments no haurien d’eclipsar els arguments, aquells que demostren dia rere dia que l’independentisme és un moviment pacífic i democràtic. Per tant, és imprescindible no perdre la magnitud de les coses, no normalitzar situacions injustes. Alhora, cal fer l’esforç per analitzar iniciatives que ens permetin teixir noves conjuntures polítiques i socials, que ens ajudin a tenir una mirada llarga i ens permetin seguir valoritzant les nostres institucions, des del govern català i el Parlament fins a tots els ajuntaments del país, destacant també el rol que juguen els partits polítics i les entitats ciutadanes com a fonaments d’una democràcia.

El més perillós de la repressió és quan una part de la ciutadania la considera justificada o, fins i tot, necessària. Per tant, el moviment independentista ha de mesurar bé les seves forces, les de l’adversari i també el moment. La correlació de forces actual és la mateixa que hi havia la tardor del 2017, la que no va poder culminar amb èxit l’1-O. Per tant, la sentència del judici del procés ha de servir per desestabilitzar i denunciar les barbaritats propulsades des de l’Estat. Tanmateix, els moviments, decisions i accions que s’impulsin des de Catalunya també han de servir per generar noves simpaties i, per tant, nous suports dins del sobiranisme. I això ja sabem que és una feina lenta, costosa, però també necessària i efectiva. Com va dir l’escriptora Mercè Rodoreda en el pregó de la Mercè del 1980: “Catalunya serà el que voldrem que sigui; la força de tantes voluntats pot abatre muralles. El temps no compta. Hem après a esperar.”

Alhora, hem après dels errors, de les jugades inacabades, de les decisions desencertades, de les mirades equivocades, i tot això s’hauria de convertir en aprenentatges. L’Estat espanyol seguirà una estratègia pensada i meditada per cultivar un clima de por, perquè sembla que només sap actuar reprimint i amenaçant. I, probablement, continuarà així. L’independentisme, però, també ha de seguir actuant com fins ara, sempre des de la no-violència i aprofitant cada moment per construir nous embats. Construir per resistir, construir per convèncer, construir per vèncer.