DESCONNEXIÓ

Fa uns dies, en una entre­vista, Josep-Lluís Carod-Rovira deia que encara no hem pres­si­o­nat prou l’Estat espa­nyol com a con­su­mi­dors, cli­ents i ciu­ta­dans. Carod sos­te­nia: “Hi ha ges­tos de l’ano­me­nada deso­bediència que ja hem vist com fan reac­ci­o­nar Espa­nya: presó, mul­tes, exili. Però, en canvi, ningú no et pot dir que hagis de tenir sem­pre la mateixa com­pa­nyia de gas, aigua, elec­tri­ci­tat, tele­fo­nia o enti­tat bancària. Això ho deci­dei­xes tu. Parlo que un bon dia, al matí, 100.000 per­so­nes es donin de baixa d’una d’aques­tes enti­tats.” Deso­beir per des­con­nec­tar. Lite­ral­ment. És una molt bona idea, perquè per a l’Estat espa­nyol els diners també són impor­tants. L’afició pels calés no és només una cosa cata­lana, no. I si recordo aques­tes decla­ra­ci­ons d’en Carod és perquè ara fa 120 anys d’una acció de deso­bediència civil que ja bus­cava la des­con­nexió amb Espa­nya d’una manera sem­blant: tocant-los la but­xaca. I trobo que seria el moment de repe­tir-la, ara. Em refe­reixo al tan­ca­ment de cai­xes que va tenir lloc un 20 d’octu­bre del 1899. L’acció de pro­testa va par­tir d’un gruix impor­tant de la soci­e­tat civil, de boti­guers i indus­tri­als cata­lans. Va ser valenta i va con­sis­tir a donar de baixa els esta­bli­ments comer­ci­als i les indústries per tal de dei­xar de pagar la con­tri­bució sense que fos il·legal. Va ser una res­posta con­tra una mesura del govern espa­nyol de lla­vors, que empès per la crisi colo­nial del 1898, va apro­var uns pres­su­pos­tos res­tric­tius acom­pa­nyats d’una alça d’impos­tos per com­pen­sar el dèficit i les pèrdues que, ai las!, eren més alts per a Bar­ce­lona que no pas per a Madrid. L’Estat va con­si­de­rar el tan­ca­ment de cai­xes una amenaça i que cons­tituïa un movi­ment sepa­ra­tista de gran abast que calia com­ba­tre per tots els mit­jans. Van empre­so­nar empre­sa­ris i boti­guers, van con­fis­car nego­cis i esta­bli­ments i van il·lega­lit­zar la Junta de la Lliga de Defensa Indus­trial i Comer­cial, que havia enge­gat la pro­testa. I encara van anar més enllà i van decre­tar un estat de guerra con­tra Cata­lu­nya. Això abans de reconèixer el seu error, cor­re­gir-lo i mirar de lli­mar diferències. Res ha can­viat. Més de cent anys després, fan ser­vir les matei­xes mane­res. Com volen que no tin­guem ganes de des­con­nec­tar-nos?