LEGALITAT VIGENT I LEGALITAT LATENT

Les reac­ci­ons a la sentència del Suprem con­tra la pri­mera for­nada de pre­sos polítics –hi ha també els set del 23-S i n’hi haurà més– tor­nen a mos­tar con­tra­dic­ci­ons que ens diuen que no és pos­si­ble viure alhora en la República cata­lana i en l’auto­no­mia sot­mesa a Espa­nya. La majo­ria inde­pen­den­tista que els ciu­ta­dans han por­tat a les nos­tres ins­ti­tu­ci­ons fa que els seus res­pon­sa­bles se sen­tin res­pon­sa­ble­ment obli­gats a actuar com a con­duc­tors del procés, men­tre que l’apa­rell de l’Estat dis­posa de tots els seus poders –inclòs el quart– per impe­dir-ho. És així que tenim el dubtós pri­vi­legi de ser car­ce­llers dels nos­tres líders, tot i que no els podem alli­be­rar; o vigi­lants de la nos­tra segu­re­tat, mal­grat que no podem impe­dir que s’uti­litzi en con­tra nos­tra. En aquest for­ce­ja­ment sem­pre hi sor­tim per­dent, perquè ens tena­lla la lega­li­tat vigent. Pot­ser, doncs, hem de dedi­car menys esforços a ten­sar les ins­ti­tu­ci­ons autonòmiques i més a bas­tir lide­rat­ges i estratègies que con­du­ei­xin el procés des de la soci­e­tat civil fins que tot esti­gui a punt per girar el país com un mitjó, d’un dia per l’altre.