Enfonsar les pròpies naus

D’ençà que vam deci­dir que ja n’estàvem fins al cap­da­munt i que havia arri­bat l’hora de tor­nar-nos a enfron­tar amb el nos­tre etern ene­mic, l’estratègia amb més punts per gua­nyar la par­tida va ser pro­nun­ci­ada per Oriol Jun­que­ras l’any 2013 a l’Euro­cam­bra. Par­ti­ci­pava en la con­ferència The right to decide: a democràtic right, orga­nit­zada per l’Aliança Lliure Euro­pea, i les seves parau­les van ser les pri­me­res que, crec, van fer tre­mo­lar les parets dels que es pen­sen que són amos i senyors de la nos­tra nació, per allò que és rica i plena, és a dir, dels engan­xats a la mame­lla. Va dir exac­ta­ment això: “Tenint en compte que Cata­lu­nya repre­senta una quarta part dels ingres­sos fis­cals de l’Estat espa­nyol i tenint en compte que hem demos­trat que podem posar 2 mili­ons de per­so­nes a les car­re­te­res, algú creu que no som capaços d’atu­rar l’eco­no­mia cata­lana durant una set­mana? I si ho fem, quin impacte tindrà sobre el PIB espa­nyol? I quina opinió en tin­dran els cre­di­tors del deute? I la prima de risc?” Allò era una amenaça a la línia de flo­tació de l’eco­no­mia espa­nyola que, per cert, va ser res­posta a corre-cuita per aquells cata­la­nets de tota la vida que pre­te­nien fer la revo­lució, però sense tren­car ni una peça de la vai­xe­lla. Aquell no va ser només un adver­ti­ment, sinó que era, al meu enten­dre, l’estratègia que calia seguir, però que, com sem­pre, va que­dar en no-res. És el que ha tor­nat a ver­ba­lit­zar Toni Comín des de l’exili: “Nosal­tres també tenim els nos­tres ins­tru­ments.” Amenaçar d’atu­rar l’eco­no­mia cata­lana és la millor manera de fer tre­mo­lar el sis­tema que sus­tenta aquest invent ano­me­nat Espa­nya, que ens roba, ens espo­lia i que vol liqui­dar la nos­tra dis­sor­tada pàtria. Si la nos­tra força és el 20% del PIB espa­nyol, i enfon­sar els nos­tres pro­pis vai­xells és l’única manera de posar fi a aquest mal­son, ni Jun­que­ras ni Comín van des­en­ca­mi­nats. L’acció de l’ocu­pació mul­ti­tu­dinària de l’aero­port de Bar­ce­lona, pro­mo­guda per Tsu­nami Democràtic, és una ini­ci­a­tiva que va en aquesta direcció i que col­peja allà on fa més mal: l’eco­no­mia, l’única eina potent que els cata­lans tenim a l’abast. No sé si encara hi som a temps, però algu­nes naci­ons van enten­dre que des­truir els seus pro­pis vai­xells era l’única sor­tida per poder cons­truir-ne de nous.