EUROPA I EL MÓN MIREN UN POBLE QUE S’ALÇA

Al Parlament de Westminster, un grup de diputats escocesos i gal·lesos ha proposat l’aplicació de l’article 7 del Tractat de la UE a Espanya –pel qual se li suspendria el dret de vot, una mena d’expulsió de facto– perquè “existeix un seriós risc que hagi comès una persistent i seriosa vulneració dels valors fundacionals de la Unió, com el respecte envers la llibertat, la democràcia, la justícia i els drets humans”. El Parlament de Flandes va aprovar dimecres una resolució que condemna la sentència de l’1-O i les seves penes desproporcionades i demana l’alliberament dels presos per unanimitat: la van votar tots els partits. Són dos exemples de reaccions que s’han produït aquesta setmana, un cop coneguda la decisió del Tribunal Suprem espanyol.

L’Europa democràtica no pot entendre que s’hagi condemnat a entre 9 i 13 anys de presó una sèrie de líders polítics i socials per haver organitzat un referèndum d’autodeterminació, per molt que fos prohibit pel Tribunal Constitucional. En primer lloc, no troba la sedició per enlloc. La justícia espanyola ha convertit drets civils com el de reunió i el de manifestació en un “aixecament tumultuari”. A l’Europa democràtica se li fa evident que si un estat converteix l’exercici d’alguns drets fonamentals en un delicte penat amb anys i anys de presó, deixa de ser un estat de dret i una democràcia. En segon lloc, i en coherència amb l’anterior, la sedició com a delicte no existeix en la majoria de democràcies reals del món, precisament perquè la seva existència criminalitzaria drets humans bàsics, com el dret de protesta.

Per això, l’Europa democràtica entén i empatitza amb les mobilitzacions massives que està protagonitzant la societat catalana des de fa cinc dies. Per això, el govern espanyol està profundament preocupat pels efectes que aquesta situació està provocant sobre la reputació d’Espanya davant la UE i la comunitat internacional. Aquest és el motiu del seu hiperactivisme diplomàtic i de la seva embogida i una mica ridícula campanya de propaganda per intentar reivindicar el caràcter democràtic de l’Estat. A quina democràcia real li cal fer això, avui dia? Dime de qué presumes...

Per això, potser alguns estan intentant que el moviment massiu més exemplarment cívic, pacífic i no violent que ha vist Europa en les darreres dècades, amb molta diferència, comenci a oferir imatges més agressives, per tal que alguns puguin ser més convincents en el seu fals relat que intenta relacionar independentisme i violència. No cal ser un mestre de la deducció per veure el fil conductor narratiu que va de les filtracions confuses i molt probablement falses sobre les pretensions violentes dels CDR detinguts i la recent crema de contenidors. Ara bé, moltíssims testimonis d’aquests dies, alguns d’ells periodistes estrangers, expliquen que sovint han estat les càrregues indiscriminades –i en masses casos contràries a la normativa– dels agents de la policia les que han acabat transformant unes manifestacions plenament pacífiques en una explosió d’aldarulls i en un camp abonat per als desordres públics. Per això el moviment independentista farà molt bé –i és segur que ho farà– de mantenir-se escrupolosament dins la via de l’acció civil pacífica i de la desobediència civil no violenta, com fins ara.

Ara és quan els estats i les institucions europees i la resta de la comunitat internacional constataran una vella evidència: a l’Europa del segle XXI, l’estratègia de judicialització d’un conflicte de naturalesa i arrel estrictament polítiques no només no serveix per resoldre’l, sinó que l’intensifica. La repressió i la deriva autoritària, és a dir, el desplaçament d’un problema polític a l’esfera penal, només aconsegueix incrementar la confrontació social. I constataran, per tant, que mentre l’Estat espanyol no accepti una solució democràtica basada en el dret a l’autodeterminació –valguin, en aquest sentit, els precedents del Quebec i d’Escòcia– la ferida catalana, és a dir, la ferida espanyola, seguirà dramàticament oberta.

Mentrestant, el moviment independentista ha de fer un esforç de lucidesa estratègica, encara que això comporti dir-se veritats incòmodes. De quines cartes disposem, els partidaris de la República catalana, per guanyar pacíficament aquesta partida a l’Estat? La carta del xoc institucional, tal com es va produir l’octubre del 2017, va servir per clarificar el conflicte, és a dir, per confirmar la hipòtesi que l’Estat no tenia, sota cap concepte, la més mínima intenció d’obrir una negociació i que optava per fer de la repressió la seva única resposta al conflicte català. Tota sola, però, no ens serveix per culminar el camí.

La carta del creixement electoral és, sens dubte, útil. I dins de les files independentistes algú, legítimament, fins i tot la pot considerar necessària. No obstant això, ningú que no estigui faltat de rigor o d’honestedat pot assegurar que es tracta, per si sola, d’una carta suficient. Pel sol fet que el 60% del cos electoral estigués a favor de la independència, únicament i exclusivament per aquest fet, l’Estat no pactaria un referèndum d’autodeterminació. I això ho sabem tots. De fet, des de l’any 2010 al Parlament de Catalunya hi ha una majoria absoluta llarga de diputats, que representen una majoria absoluta de vots, que són partidaris d’un referèndum pactat. I no per això s’ha dut a terme.

Per tant, la carta de la confrontació per vies pacífiques i no violentes passa a ser, inevitablement, una carta, aquesta sí, necessària. Però la confrontació, simplificant, pot tenir dos objectius: el desgast de la reputació (moral, política) de l’Estat o el seu desgast material i econòmic. El balanç de cadascuna d’aquestes opcions és diferent: la primera requereix menys costos per a les pròpies files, però és menys eficaç; la segona requereix sacrificis molt superiors, però indubtablement t’acosta de manera més efectiva a l’objectiu.

Aquests dies, amb motiu de la sentència, cal jugar a fons la carta del desgast de la reputació de l’Estat, especialment en el front internacional. I a fe que aquells que actuem en aquest front ho estem fent. Tanmateix, hem de tenir la capacitat d’avaluar fins a quin punt serà suficient. Perquè si no ho és, aleshores la carta del desgast econòmic passa a ser imprescindible. Justament perquè es tracta d’una carta del tot pacífica i al mateix temps –o precisament per això– molt eficaç. Catalunya segueix sent la locomotora econòmica d’Espanya i és un dels motors industrials d’Europa i, per tant, té molt camp a recórrer en aquest sentit. Catalunya s’està convertint ja avui en un greu problema polític per a Europa, en la mesura que ha forçat Espanya a ensenyar les seves pitjors pulsions autoritàries. A Europa, però, aquest problema polític li semblarà realment insuportable quan, a més, Catalunya es converteix també en un greu problema econòmic.

Sens dubte, aquesta no és una carta que es pugui jugar sense assumir en el curt termini, també des de la nostra part, sacrificis econòmics que podrien arribar a ser rellevants. Ara bé, res seria pitjor, per al moviment social i polític independentista, que amagar-se algunes veritats inevitables pel fet que siguin desagradables. Seria una gran irresponsabilitat. Perquè de la capacitat que tinguem de dir-nos aquestes veritats en depèn que siguem capaços de construir –i és indiscutible que ho podem fer– una estratègia guanyadora.