LA SENTÈNCIA I L’ECONOMIA

Dilluns passat es va conèixer oficialment la dura sentència contra els representats polítics electes i de la societat civil catalana, amb penes de 99 anys de presó. Va ser un dels dies més tristos per a la democràcia des de la dictadura franquista. Són desenes de pàgines que intenten explicar un relat per justificar la rebel·lió, però, ves per on, en no trobar violència es tria la sedició, un estrany delicte que existeix en pocs països de la Unió Europea. A més, de ben segur, serà la primera sedició del món en què en cap dels actes analitzats pels jutges del Tribunal Suprem no hi haurà hagut cap ferit ni detingut. Des de les files d’ERC s’ha dit que Catalunya tindrà el primer govern democràtic de la UE condemnat a presó, i des de la banda de JuntsxCat s’ha afirmat que aquest és el pitjor atac des de l’afusellament de Companys. Dit això, en les línies de més avall tractarem les reaccions a la sentència en el món econòmic.

Cal dir que malgrat la convocatòria de vaga –amb l’objectiu de fer una aturada de país– que va fer fa dies la Intersindical CSC per a divendres, és complex trobar acord de consens. I això és així perquè en la majoria de sindicats, patronals, associacions, etc., els afiliats i membres estan dividits a l’hora de tractar la independència. Llavors és lògic que no s’opti per una decisió rotunda per part d’aquestes organitzacions. Una manera de resoldre el que pensen els catalans seria poder organitzar un referèndum pactat amb l’Estat que fos supervisat en l’àmbit internacional, però això no es pot fer, perquè, com va dir l’expresident del govern espanyol Felipe González, “és impossible”. Llavors se sabria, una vegada per totes, què pensen els catalans a l’hora de crear un nou estat europeu. Perquè sumar els vots dels partits que aposten pel sí o pel no és fer trampa, perquè segur que sobretot entre els votants dels Comuns i del PSC i fins i tot del PP i Ciutadans, es podrien rascar vots favorables, entre altres coses, per posar fi a la vergonya del dèficit fiscal dels 17.000-19.000 milions d’euros (el 8% del PIB) que Catalunya perd anualment en favor de l’Estat.

El mateix dia de saber-se la sentència, des de la Cambra de Comerç de Barcelona, el seu president, Joan Canadell, qualificava la jornada de “dia trist” per la confirmació que les sentències no havien estat absolutòries, i es mostrava obert a “acceptar i respectar la necessària resposta contundent” que decideixi la societat catalana. Eines de País, promoguda per l’ANC, va guanyar les eleccions amb un programa en què reivindicava més protagonisme per a les pimes. És l’entitat més netament a favor que Catalunya esdevingui independent, entre altres coses per posar fi a “l’escandalosa xifra” de 400.000 milions d’euros acumulats perduts per aquest dèficit fiscal. El també president del Consell de Cambres de Catalunya va indicar que aprofitarà la via de consultes telemàtiques per esbrinar quina mena de rèplica a la sentència considera oportuna donar el món empresarial.

Foment del Treball, abans de saber-se la sentència ja va dir que caldria acatar-la. Pimec va fer un comunicat en què alertava que la condemna “no ajudarà a resoldre el conflicte, ans al contrari”, i on instava les institucions i els partits polítics a actuar “amb més perspectiva i grandesa”.

El Col·legi d’Economistes de Catalunya diu que és hora de la política i “exhorta que tots els representants polítics es comprometin públicament a obrir un procés de negociació conduent a una solució pactada”.

D’altra banda, 114 organitzacions entre entitats socials, culturals, esportives, sindicats, empresarials i veïnals –entre les quals hi havia CCOO, la UGT, USOC, la Intersindical-CSC, Cecot, UP, FemCAT, Fapac, la Unió de Federacions Esportives i Òmnium– van llegir conjuntament a la plaça de Sant Jaume de Barcelona un manifest de rebuig a la sentència dels presos polítics. Entre altres coses afirmaven: “Manifestem el desacord amb la sentència, que no resol el conflicte polític, i denunciem la injustícia a què s’enfronten totes les persones condemnades.”

Des de l’Estat sempre s’ha dit que el procés ensorraria l’economia catalana. Una expressió incerta perquè, entre altres coses, el PIB català encara està per sobre de l’espanyol, i les exportacions i el turisme van millor que allà. A tall d’exemple, la Comunitat de Madrid, fins al setembre, havia perdut 1.329 empreses, gairebé el doble de les que han abandonat Catalunya (787) en el mateix període.

Quan en una família, en una empresa o en un país hi ha un conflicte, per resoldre’l, cal parlar i negociar, no reprimir.