TORRA, EL LLEÓ, LA CABINA I L’ENCLUSA
Dos exploradors es troben a la selva:
–On vas amb una cabina de telèfon a l’esquena?, diu l’un a l’altre.
L’altre, amb naturalitat, respon:
–Si ve un lleó, m’amago a dins. I tu, per què camines per la jungla traginant una enclusa a pes de braços?
–Perquè si ve un lleó, deixo anar l’enclusa i puc córrer més de pressa.
Aquest vell acudit que escoltàvem de petits en els cassets que es venien a les gasolineres és una metàfora de la legislatura a Catalunya.
Els exploradors són independentistes. Tant la cabina com l’enclusa són Quim Torra. En la primera versió, el president hauria estat escollit no pas per liderar l’independentisme, sinó perquè l’independentisme s’hi arrecerés i que fos el Molt Honorable qui entomés els cops. Torra no és cap estadista. És com vosaltres o com jo, que no és cap demèrit. Passava per allí després que el Parlament es negués a escollir el president que havia triat el poble, que el Suprem prohibís elegir el primer candidat alternatiu i que la CUP barrés el pas al segon. Un, dos, tres presidenciables després, va sortir en Quim. A partir d’aquí, la política catalana hauria pogut utilitzar aquest home bo tal com països en perill han recorregut a altres sants barons una mica per accident. L’any 1940, De Gaulle, un militar de tercera, era l’únic disponible. Walesa, a Polònia, home del poble sense preparació. Havel, a Txecoslovàquia, poeta dissolut i fràgil que es va beure i fumar les pors i els dubtes per posar-hi la cara i el verb. Les biografies que s’han escrit sobre ells no els dibuixen pas com a líders nats. Van posar-hi el coratge.
Torra podria haver estat la cabina, però el tracten com un llast. Que Espanya el vulgui fora, no ha d’estranyar. Ha volgut fer fora la majoria de presidents de Catalunya. No cal culpar només ERC, tampoc. En l’aiguabarreig de JuntsxCat també n’hi ha que el volen engegar a pastar fang. És injust fins i tot personalitzar la traïció en el vicepresident Aragonès, que parlant d’amagatotis amb ministres no fa altra cosa que deixar-se enredar, segurament amb bona voluntat, com va fer Santi Vila l’any 2017, amb la diferència que avui té l’exemple de Vila. L’Estat utilitza els pactistes per dividir el republicanisme. Ho ha admès el mateix Vila en una entrevista recent: “Vaig sobrevalorar la meva capacitat d’influència.” Aragonès sobrevalora l’opció que a Madrid tinguin interès a ajudar-lo. Només se’n volen servir.
L’estratègia de la cabina sembla descartada i la majoria coincideix que cal llançar l’enclusa per córrer més lleugers. L’acudit no ho diu, però no costa gaire intuir quin dels dos exploradors s’acaba menjant el lleó.
