no faré cap pas enrere

A casa el que van tro­bar va ser la meva dona, la meva filla d’11 anys, una gossa juga­nera i res més; bé, sí, van tro­bar una cosa molt valu­osa i que, segu­ra­ment, era l’autèntic objec­tiu de l’escor­coll: el meu telèfon mòbil, el que em ser­veix per tre­ba­llar, el que conté la meva agenda, el que em per­met rebre cor­reus i mis­sat­ges pro­fes­si­o­nals, el que guarda les con­ver­ses dels xats que tinc amb la meva família, els meus amics, els meus cli­ents i altres com­panys de pro­fessió.

Regis­trar el des­patx pro­fes­si­o­nal d’un advo­cat no és una tasca sen­zi­lla per diver­ses raons, entre les quals des­taco una d’essen­cial: fins ara, això de la justícia en “paper zero” no és res més que una frase pro­pa­gandística de tots els governs, però qual­se­vol des­patx d’advo­cats és un gran magat­zem de paper. El paper, però, que al final és només un pro­blema de logística, no és el més com­plex quan s’escor­co­lla un des­patx d’advo­cats, sinó les dades que aquests papers con­te­nen i que, sens dubte, són relle­vants per a la defensa de mol­tes per­so­nes. Són relle­vants per a la defensa d’aquell que dis­puta una llinda amb el seu veí, d’aquell que s’està divor­ci­ant, d’aquell a qui acu­sen d’un roba­tori o de tra­fi­car amb droga, d’aquell que està dis­cu­tint una multa de trànsit o d’aquells que estan acu­sats de sedició.

En rea­li­tat, tot el que hi ha en un des­patx pro­fes­si­o­nal és deli­cat, és secret i ha de ser trac­tat amb exqui­sida cura. En l’escor­coll del meu des­patx no hi va haver grans pro­ble­mes a l’hora de dis­cri­mi­nar sobre el con­tin­gut dels papers perquè, en rea­li­tat, el que els interes­sava era el con­tin­gut dels meus cor­reus electrònics sobre el quals no van fer dis­cri­mi­na­ci­ons i, insis­teixo, el meu mòbil.

Nor­mal­ment, i en trac­tar-se d’una causa que és secreta, els escor­colls es prac­ti­quen amb tota la dis­creció i amb les mesu­res per­ti­nents per poder pre­ser­var el que allà es pugui o no tro­bar. En el cas del meu des­patx, només arri­bar, vaig com­pro­var que hi havia més presència de mit­jans de comu­ni­cació que efec­tius poli­ci­als i el que no sabem, tot i que ho des­co­bri­rem, és com es van assa­ben­tar que allà es duria a terme un escor­coll.

Hores i hores que en lloc de ser apro­fi­ta­des per avançar en els diver­sos casos que por­tem van ser mal­gas­ta­des a clo­nar un telèfon mòbil, el meu, i a copiar els cor­reus electrònics de molts anys. Tot aquest esforç i des­pesa de recur­sos públics per res, almenys per res legal.

En qual­se­vol cas, el més autènti­ca­ment relle­vant i el major dels danys cau­sats no és l’accés inde­gut al meu mòbil o al meu cor­reu, sinó el dany en ter­mes de repu­tació tant per a mi com per als meus com­panys i, també, per a la meva família. Ara, com ja va suc­ceir en el pas­sat, una nena d’11 anys s’ha d’enfron­tar a un nou des­a­fi­a­ment: anar a l’escola a Madrid i veure’s sot­mesa a l’escru­tini i a la crítica des­pi­e­tada, pròpia d’aquesta edat, pel sim­ple fet de ser filla nos­tra, perquè els seus pares defen­sem el que defen­sem. Fa dies que, durant les hores que la meva filla és a l’escola, tinc un nus a l’estómac pen­sant com s’ho deu estar pas­sar, què li deuen dir, com ho deu estar afron­tant i qui­nes emprem­tes li que­da­ran en el futur. L’única tran­quil·litat que tinc és saber que des de molt petita ha après una lliçó: en una autèntica democràcia aques­tes coses no pas­sen.

Els advo­cats pena­lis­tes defen­sem casos penals i, encara que sem­bli una baja­nada, és clar que en situ­a­ci­ons com aquesta sem­bla neces­sari repe­tir-ho i expli­car-ho. M’agrada el dret penal, tinc rela­tiva faci­li­tat per al dret penal i visc de fer dret penal… Doncs bé, la major part dels casos que defen­sem, tret d’hon­ro­ses excep­ci­ons, són sobre temes que a la gent no li agra­den, els repug­nen o els moles­ten, però el pro­blema és que perquè exis­teixi un autèntic estat democràtic i de dret és neces­sari que, almenys en matèria penal, exis­tei­xin no només els pre­sump­tes delinqüents, sinó, també, els advo­cats dis­po­sats a defen­sar-los, els fis­cals pre­pa­rats perquè, dins dels límits de la lega­li­tat, puguin acu­sar-los i els jut­ges impar­ci­als per jut­jar-los.

Dit això, i per als que no ho sàpiguen, part essen­cial de la millor juris­prudència que exis­teix en diver­ses matèries penals i, sobre­tot, pro­ces­sals, espe­ci­al­ment quant a garan­ties d’un procés just, s’ha ges­tat a la llum de casos de ter­ro­risme i nar­cotràfic. Això és així per una raó molt sen­zi­lla: en ambdós tipus delic­tius, el des­ni­vell entre estat i pre­sumpte delinqüent és tan abis­mal que reque­reix esforçar-se al màxim per acon­se­guir que els pro­ces­sos s’ajus­tin al dret i, si no s’hi ajus­ten, acon­se­guir que s’anul·lin.

Si avui tenim clar que un jutge no ha de fer comen­ta­ris sobre el que està jut­jant o sobre qui està jut­jant és per una raó tan sen­zi­lla com que Arnaldo Ote­gui va por­tar el seu cas –aquell en què una jut­gessa li va dir: “Ja sabia jo que vostè diria això”–, fins al Tri­bu­nal Euro­peu de Drets Humans i va acon­se­guir que es pro­nunciés sobre el fet que aquest tipus de comen­ta­ris afec­ta­ven la imatge d’impar­ci­a­li­tat de l’òrgan que el jut­java.

Si avui tenim clar que les escol­tes telefòniques sobre les quals es pretén sus­ten­tar una con­demna han d’estar dis­po­ni­bles al tri­bu­nal d’enju­di­ci­a­ment i han de ser escol­tats els ori­gi­nals és per una raó tan sen­zi­lla com que José Ramón Prado Buga­llo (Sito Miñanco) va por­tar el seu cas fins al Tri­bu­nal Euro­peu de Drets Humans i va acon­se­guir que es pro­nunciés sobre la il·lega­li­tat d’una con­demna basada en unes escol­tes els ori­gi­nals de les quals ni esta­ven al jut­jat en el moment del judici ni van ser escol­tats.

Aquests són només dos exem­ples del que dic i exis­tei­xen aques­tes sentències, amb la seva cor­res­po­nent juris­prudència, perquè, pri­mer, han exis­tit irre­gu­la­ri­tats pro­ces­sals i, després, han exis­tit advo­cats dis­po­sats a estu­diar el tema i a defen­sar-lo fins al final. Con­fon­dre els advo­cats amb els defen­sats o els advo­cats amb els drets que defen­sen és una des­vi­ació pròpia d’estats poc democràtics i de per­so­nes amb una escassa cul­tura democràtica. Els advo­cats defen­sem el dret de defensa, part essen­cial del patri­moni de drets de qual­se­vol ciu­tadà per, d’aquesta manera, defen­sar un sis­tema en què tots esti­guem pro­te­gits de les injustícies, de les arbi­tra­ri­e­tats i dels abu­sos de poder.

Fins ara, els advo­cats que hem por­tat casos de ter­ro­risme i de nar­cotràfic hem estat cri­ti­cats, en mol­tes oca­si­ons se’ns ha inten­tat cri­mi­na­lit­zar i asso­ciar amb les acti­vi­tats, reals o no, dels nos­tres defen­sats. Estic segur que aviat, si no és que ja estem en aquest punt, defen­sar inde­pen­den­tis­tes cata­lans serà tan inju­riat i mal vist com defen­sar un nar­co­tra­fi­cant. La pre­gunta és si això també ho accep­ta­rem, perquè, ales­ho­res, el que real­ment hau­rem fet haurà estat car­re­gar-nos l’estat de dret.

En el meu cas, segu­ra­ment, el que ha succeït és que algú o alguns, ja esbri­na­rem qui, va o van con­si­de­rar que s’havien ali­neat els pla­ne­tes de tal manera que era fàcil con­fon­dre l’advo­cat amb el cli­ent, l’acti­vi­tat pro­fes­si­o­nal com a defen­sor amb la del defen­sat per, d’aquesta manera, cri­mi­na­lit­zar una acti­vi­tat bàsica en qual­se­vol estat democràtic i de dret i, al mateix temps, enfan­gar una repu­tació pro­fes­si­o­nal sense ni tan sols mesu­rar els danys col·late­rals que això pot impli­car.