TERRA LLIURE

L’altre dia vaig aju­dar els meus fills a enfi­lar-se dalt d’un trac­tor. No érem ni al camp ni a cap fira agrícola. Érem al bell mig de la ciu­tat de Girona. I aquest era un del cen­te­nar llarg de trac­tors que els page­sos van apar­car a l’avin­guda de Jaume I. Una acció que es va repe­tir en altres punts de Cata­lu­nya per sumar-se a l’atu­rada de país per pro­tes­tar per la sentència del procés. I, men­tre els nens esta­ven emba­da­lits amb aque­lla màquina, vaig sen­tir un home que deia: “S’ha d’escol­tar el poble, si nosal­tres féssim com ells i no escoltéssim la terra, poc que aniríem enlloc.” Era un pagès, amo d’algun d’aquells trac­tors, que par­lava a un micròfon d’una repor­tera de ràdio. Els page­sos, agri­cul­tors i rama­ders d’aquest país sem­pre han tin­gut la sen­si­bi­li­tat de saber escol­tar la terra que han tre­ba­llat i d’acu­dir al crit d’auxili que fa la gent que hi viu quan se’ls neces­sita. I recordo això avui que fa 45 anys que va néixer el sin­di­cat agrari més arre­lat a casa nos­tra, Unió de Page­sos. Un movi­ment que es va fun­dar amb la volun­tat de ser un sin­di­cat naci­o­nal català, uni­tari, democràtic i inde­pen­dent amb l’objec­tiu de llui­tar per una Cata­lu­nya lliure i solidària. I que es pro­po­sava defen­sar –i con­ti­nua defen­sant– els interes­sos de les explo­ta­ci­ons fami­li­ars agràries. Amb aquests anys s’ha gua­nyat el reco­nei­xe­ment de la soci­e­tat cata­lana, que ja havia reco­ne­gut la seva con­tri­bució a la lluita anti­fran­quista, i l’opor­tu­ni­tat de les seves acci­ons en defensa del món pagès i de la terra, entesa com un ter­ri­tori habi­tat per per­so­nes amb una deter­mi­nada manera de veure i viure el món, és ferma i com­pro­mesa com es demos­tra últi­ma­ment. Que no us enga­nyi el seu posat fer­reny i, de vega­des, esquerp perquè sota aquest aspecte fort i coratjós hi ha l’espe­rit ferm, enèrgic, com­ba­tiu i resis­tent d’algú que té la capa­ci­tat i la sen­si­bi­li­tat de saber escol­tar, que ha après a mirar, a sen­tir i a veure. Que és cons­ci­ent que cada vegada que es perd l’atenció es fereix algú. I que s’escar­ras­sen a esten­dre un dels seus lemes, que diu: “No hi ha res més injust que el desig ni res més fort que la decisió de fer-lo rea­li­tat.” Així s’aprèn a viure en una terra lliure.