A fons
PORRES I CEL·LES
Madrid ha mogut fitxa després d’alguns mesos de letargia del conflicte. Mentre durava el macrojudici contra l’independentisme al Suprem, cap bàndol no gosava fer passos en fals. En paral·lel, semblava que el bipartidisme blindat des de la Transició podia fer aigües a favor d’una hipotètica reforma democràtica de l’Estat, amb un executiu d’esquerres flanquejat des de l’independentisme català. Però des del 14 d’octubre que ja som al cap del carrer. La condemna als presos polítics i la persecució de l’exili no és distensió sinó escarment, són justiciers vestits de jutges, és política per comptes de justícia, és por i repressió per comptes de diàleg. I a Madrid, amb tota probabilitat, després del 10-N quedarà definitivament tancada la porta –només els més optimistes l’han vist oberta alguna vegada– a una Espanya més plural, tolerant amb la diferència i compromesa amb la democràcia del segle XXI. Imperaran els pactes d’estat i la bunquerització del règim del 78 per assegurar que les elits polítiques, econòmiques, judicials i policials continuaran tenint el control total d’un regne de súbdits amb l’autoestima com a societat prou laminada per no revoltar-se.
A 600 quilòmetres tornarà la calma. L’Estat ha sabut posar en marxa la maquinària propagandística, política i repressiva per recuperar la iniciativa del conflicte i col·locar el govern català en una situació tan contradictòria com difícil de gestionar sense que es produeixi un terrabastall polític en algun moment no gaire llunyà. Hàbilment, ha aconseguit desplaçar la pressió de La Moncloa al Palau de la Generalitat, des d’on, en virtut de l’autogovern que vol protegir l’independentisme, s’administren les porres i les presons. O sigui, des d’on es controlen les protestes al carrer en resposta a una condemna contra els companys de files dels màxims responsables de les càrregues policials abusives dels Mossos, i des d’on es gestionen les presons que retenen els ostatges polítics d’Espanya per als quals el govern demana la llibertat.
En pocs dies, l’Estat ha posat contra les cordes l’estabilitat de l’executiu de Quim Torra amb la patata calenta de l’actuació de la policia catalana. L’únic avantatge que la Generalitat controli els Mossos d’Esquadra és que pot depurar responsabilitats, en contrast amb els agents del CNP, condecorats per un nou “A por ellos”. I les presons... de moment fora del focus però, quan calgui establir el règim penitenciari dels presos polítics, Justícia es convertirà en una cacera de bruixes per a l’unionisme. Costarà de pair que, les claus de les presons, les té la Generalitat.
L’unionisme ha sabut aprofitar la debilitat exhibida per l’independentisme en els darrers mesos. El context de presó, exili i repressió certament ho condiciona tot, però el país continua necessitant una resposta unitària i potent a la sentència del procés i un full de ruta conjunt per seguir avançant, al marge dels interessos i conjuntures partidistes. De moment, però, cap pas en ferm de l’independentisme institucional en aquest sentit. Només un aire de normalitat davant un 10-N que li hauria d’interessar ben poc si no és per bloquejar el règim i provocar una crisi.
A hores d’ara, la resposta, només l’està proporcionant el carrer amb mobilitzacions pacífiques sostingudes. Això sí, els adversaris de l’independentisme pretenen utilitzar els aldarulls, que són minoritaris malgrat el soroll mediàtic, per intentar reduir el conflicte polític a l’esfera estrictament civil. Aquest és un dels grans perills que afronta el país en els pròxims mesos, que Madrid aconsegueixi residualitzar el cas català a una kale borroka que no mereix cap mena d’interlocució política i sí la condemna de la comunitat internacional. És especialment significatiu, i aberrant, que el ministre Grande-Marlaska hagi gosat comparar la violència a Euskadi en el context de lluita armada amb els aldarulls d’aquests dies.
