TOTES LES ELECCIONS SÓN CATALANES
Vista l’evolució de la política catalana i també de l’espanyola, és evident que avui dia, si hi ha una quimera utòpica per aquests verals, aquest objectiu impossible destinat als somiatruites i els esverats és l’encaix de Catalunya a Espanya. Ni la pretenen, naturalment, els partits independentistes ni la volen els partits del 155, que han optat per subjugar Catalunya amb un procés de dissolució que poden guanyar o perdre, però al qual no renuncien ni tots els pelatges de la dreta ni els socialistes, que fins i tot han deixat el federalisme retòric pel camí per abraçar l’unitarisme més recalcitrant, encara que el senyor Iceta faci veure que algú a Madrid li fa el més mínim cas.
Així doncs, com que aquí la política majoritària ja ha renunciat sàviament a reformar Espanya i allà, en primer lloc, han deixat de considerar comptabilitzables per a la governabilitat els escons obtinguts per la Catalunya independentista i, en segon lloc, hi ha un consens pràcticament absolut contra les llibertats de Catalunya, queda clar que les urnes que estem comminats a visitar el dia 10 del mes vinent no deixen de ser una nova manera de fer eleccions catalanes. Alliberats d’haver d’ajudar a resoldre els problemes espanyols i obligats a intentar resoldre els nostres, que són diversos i grossos, ja fa temps que, hi hagi municipals, europees, eleccions al Parlament, al Congrés o al Senat, cal llegir els resultats en clau estrictament catalana.
La convocatòria que culminarà aquesta campanya curta que acaba de començar marcarà, doncs, quina és la tendència de la governabilitat al nostre país. És a dir, si Esquerra es consolida com a primera formació i, sobretot, com a primera formació de l’independentisme. També veurem si Junts per Catalunya és capaç de suportar electoralment la sensació de poti-poti que obliga els seus electors a fer un acte de fe programàtic i ideològic. Aquest cop, a diferència de l’abril passat, es podrà quantificar la capacitat de la CUP de mantenir-se com el tercer en discòrdia després d’una primavera passada fluixa. Finalment, sabrem fins a quin punt és catastròfica la patacada de Ciutadans i en quina situació queden el PSC i els comuns de cara a reforçar els somnis humits d’un altre tripartit autonomista a Catalunya.
No en farem bullir cap olla, dels resultats del 10-N, però podrem començar a veure per on poden anar les coses quan torni a tocar votar aquí, fet que em temo que no serà gaire tard si no és que, abans, ens fan jugar per tercer cop en aquesta ruleta russa del senyor Pedro Sánchez.
