COMPANYS VS. FRANCO
El 15 d’octubre del 2004, 64è aniversari de l’assassinat de Lluís Companys, homenatge del govern al glacis de Santa Helena. El govern de Rodríguez Zapatero hi envia la vicepresidenta. Les expectatives que es generen aquell dia són altes, Fernández de la Vega es compromet que pel 65è aniversari ja ho tindran resolt. I va arribar el 2005, i el 2006... El 2007, la llei estatal de memòria històrica.
El 2009 serà el govern català que haurà de moure fitxa instant la fiscalia general de l’Estat que demani al Suprem que revisi el judici de Companys i s’aconsegueixi anul·lar la sentència. El 2010 ni automatisme legal ni anul·lació, una declaració política de reparació per part del Consell de Ministres a Barcelona, liderada precisament per l’aleshores també vicepresidenta Carmen Calvo. L’aleshores ministra Batet defensava que ja es faria una llei ad hoc al Congrés, que no ha arribat mai. El 2017 el Congrés aprova una nova declaració per anul·lar la sentència, que no anul·la la sentència.
Finals del 2019 i el socialisme espanyol no ha fet encara una esmena a la totalitat al “model espanyol d’impunitat”, de negació a qualificar la repressió franquista com a crim contra la humanitat i a reconèixer jurídicament totes les víctimes, els tribunals franquistes i les seves sentències són considerats encara legals per llei. I ha mantingut honors, títols i símbols atorgats per la dictadura, com hem vist en la recent exhumació del cadàver de Franco, liderada de nou per la vicepresidenta Calvo.
Falta de coratge, de força, de conviccions, de voluntat política 44 anys després, 79 anys després? És una pregunta retòrica. Entre el possibilisme i el deure de restitució. Entre el simbolisme i la pressió de les ombres allargades d’una Transició mal resolta.
