REFLEXIONEM
Una, dues, tres, quatre, i per què no cinc i per què no sis... Total, aquí paguem tots, tot i que per a alguns és com si no pagués ningú. Repetir eleccions és l’esport nacional davant la falta evident de capacitat per fer política. Per què cal esforçar-se a dialogar, a escoltar, a comprendre i a empatitzar? Podent mentir, tergiversar, amenaçar, apallissar, empresonar, acollonir...
Mai he entès per què alguns prefereixen fer sempre les coses malament, amb trampes, amb males arts. No obstant això, cada cop estic més a prop d’entendre que fer les coses malament comporta tenir aliats, i aquests que menteixen, roben, peguen, empresonen i acolloneixen junts, solen reforçar els seus llaços i cada cop tenen més força. Cada cop són més, cada cop més forts. Al seu davant, curiosament, cada cop també som més; ens sentim més forts i alhora també tenim incerteses sobre on acaba el camí i on comença el que desconeixem.
Aquest diumenge tornarem a votar, probablement perquè res canviï. Segurament perquè s’hagin de tornar a asseure i a no negociar, a tirar-se les culpes els uns als altres i a marejar-nos a tots.
Venen temps que requeriran calma, visió de conjunt, de rebaixar la testosterona i d’obrir finestres per poder respirar. El més trist és que potser els que ho han de fer no se n’adonaran fins que sigui tard. Augmentar dia rere dia la tensió a Catalunya per fer-nos creure que això dona vots és una tremenda irresponsabilitat. Permetre que l’extrema dreta vagi regant amb odi i xenofòbia per allà on passa, deixar que campin les mentides cròniques als mitjans de propaganda, desmuntar l’estat de benestar i l’estat de dret a cops i posar fi a les llibertats civils han estat fites que s’han aconseguit en poc temps.
Tenim una crisi econòmica a tocar i nosaltres, amb tot per fer. No crec que el vot sigui una panacea, però sens dubte és una manera d’evitar que el feixisme es continuï instal·lant.
