IRREPETIBLE

El 16 de novembre de l’any 1974, ara fa quaranta-cinc anys, va néixer Convergència Democràtica de Catalunya. L’assemblea fundacional va tenir lloc al santuari de Montserrat, en una reunió semiclandestina aprofitant el 75è aniversari del Futbol Club Barcelona. El nou partit polític es bastia al voltant de la figura de Jordi Pujol i Soley, i allà es va definir per primera vegada el concepte “fer país”. Començava una nova manera de fer política que volia transformar mentalitats i construir la col·lectivitat catalana, reformar la llengua, expandir la cultura catalana, refermar les tradicions i crear un nou marc econòmic. En les bases fundacionals es remarcava la importància de la responsabilitat i l’ètica per un nacionalisme humanista i espiritual. Vist en perspectiva, aquest marcat component ètic es va anar ignorant. Al cap de només dos anys, l’ideari del partit es va centrar en el fet nacional i el dret a l’autodeterminació, amb la pretensió de convertir-se en allò que va ser més que un eslògan: “el pal de paller del nacionalisme català”, una definició que mutaria en “la casa gran del catalanisme”. Tot plegat, el paller, la casa, l’ideari, els conceptes, les polítiques, se’n va anar en orris pel cas del 3%, però sobretot pel cas Pujol. La declaració de l’expresident reconeixent que tenia diners no declarats fora del país va ser un daltabaix polític i emocional per a moltes generacions d’un país que mirava de fer país. I amb la conseqüent decepció pels anys de corrupció, de doble i falsa moral del líder d’un partit que havia aconseguit allò tan difícil: que els teus adversaris no només et respectin, sinó que a més ho reconeguin. Amb el que havia costat fer entendre què volia dir fer país, i que semblava que es podien aconseguir canvis substancials, i en un tres i no res va quedar fulminat. No interessava que aquest catalanisme arribés a aconseguir fer efectiu el dret a l’autodeterminació que ja tenien al cap en els seus inicis. Quaranta-cinc anys després de la seva fundació, els seus hereus militen al Partit Demòcrata Europeu Català, el PDeCAT, i miren d’encomanar-se a l’esperit de Montserrat, perquè la seva definició d’un partit demòcrata, catalanista, independentista, europeista i humanista sedueixi algú per fer país d’una manera que no tornarà perquè és irrepetible.