ESPANYA I EUROPA: MISSATGES CREUATS

Les eleccions generals de diumenge passat envien a la Unió Europea una sèrie de missatges que faria bé d’escoltar. El primer i més evident: l’ascens fulgurant de Vox és la millor prova que l’herència del franquisme encara no ha estat superada. Durant aquests dos anys, no ens hem cansat de repetir que els mals d’Espanya són la conseqüència d’una transició dramàticament imperfecta, que no ha permès consolidar aquest país de la UE com un estat de dret veritablement consolidat. El problema és cultural i, per tant, molt profund: és una qüestió de falta de cultura democràtica.

El biaix ideològic de la judicatura, la criminalització de determinats drets civils, derivar a l’esfera penal allò que mai hauria d’haver sortit de l’esfera constitucional i tants altres indicadors que podríem afegir a aquesta llista són expressions d’una cultura autoritària que té les seves arrels en una dictadura de quatre dècades amb la qual una part de la societat espanyola no ha acabat de trencar mai. I Vox és la millor i més transparent expressió d’aquesta cultura. Després d’aquestes darreres eleccions, quan expliquem que la transició espanyola va ser una transició fake, quan expliquem que si es pacten les regles del nou règim en igualtat de condicions entre els franquistes i els demòcrates el resultat només pot ser un règim mig franquista mig demòcrata, serà més complicat reaccionar amb escepticisme.

L’ascens de Vox no és, com diuen alguns analistes, la fi de l’excepció espanyola i l’homogeneïtzació del mapa polític espanyol amb el de la resta d’Europa, on l’extrema dreta fa temps que amenaça de convertir-se en un actor central. O no és només això. L’ascens de Vox és sobretot l’expressió d’un país on una part no menor dels seus ciutadans, quan finalment un PSOE maldestre i acovardit decideix treure el cos del dictador del seu mausoleu amb massa anys de retard i intenta convertir aquest acte de justícia històrica en el seu espot electoral, reacciona amb indignació, se sent ofesa en allò més íntim i, com a resposta, vota el partit que reivindica amb menys complexos la dictadura.

El segon missatge no per repetit deixa de ser important: Catalunya és un país on el 60% dels electors acaben de votar partits que creuen que la solució normal i la més desitjable del conflicte amb Espanya hauria de ser un referèndum d’independència acordat entre les institucions catalanes i l’Estat –tal com va passar entre Escòcia i el Regne Unit–. Quan la propaganda espanyola insisteix que a Catalunya els partits explícitament independentistes mai han assolit el 50% dels vots –cosa d’altra banda inexacta, perquè es podria considerar que aquesta barrera ja es va superar en les darreres eleccions europees– amaga de manera tramposa que en totes les eleccions a Catalunya des de l’any 2010, invariablement, hi ha hagut una majoria –independentista o no– favorable a l’autodeterminació.

Tercer missatge derivat de les eleccions: l’independentisme no deixa d’avançar posicions. Per primera vegada en unes eleccions espanyoles, el bloc independentista supera en vots i en escons el bloc unionista contrari a l’autodeterminació. En el marc d’un comportament electoral que a Catalunya ha estat històricament intensament dual, com sap qualsevol estudiant de ciència política, i que en part encara ho segueix sent, aquest sorpasso és d’una transcendència considerable.

Tanmateix, aquest darrer missatge electoral només pren tota la seva significació si se subordina al missatge més potent de tots els que està donant l’independentisme català aquests dies, i que no s’està expressant des de les urnes, sinó des del carrer. O, per ser més precisos, des de les autopistes. Un missatge que diu així: a Catalunya, i per tant a Espanya, ja no tornarà la normalitat fins que s’assumeixi una resposta política i democràtica –no penal, repressiva i autoritària– a les demandes de la majoria de la societat catalana. El Tsunami ha vingut per quedar-se. Fins que es respecti el nostre dret a l’autodeterminació. Perquè si alguna cosa tenen incorporat en el seu ADN la lluita no violenta i la desobediència civil és la necessitat de perseverar i no aturar-se fins que el conflicte que expressen entri en vies reals de solució. Només cal mirar els altres grans moviments de desobediència civil no violenta que va conèixer el segle XX per entendre com la persistència va ser, en tots els casos, un eix estratègic cabdal.

Mentre Espanya i Catalunya envien aquests missatges a Europa, ja sigui des de les urnes o des del carrer, aquesta mateixa setmana també s’han enviat missatges en el sentit contrari, d’Europa cap a Espanya, des dels tribunals. En efecte, la posició de l’advocat general del Tribunal de Justícia de la UE en el cas de la qüestió prejudicial proposada per la defensa del vicepresident Junqueras és un toc d’atenció molt seriós per al sistema judicial i institucional espanyol. Per la seva claredat i contundència. Llegint el document és difícil, per no dir impossible, no arribar a aquesta conclusió: quan un estat inventa traves administratives per impedir que els candidats que els ciutadans han elegit puguin esdevenir els seus representants –en aquest cas, que puguem esdevenir europarlamentaris– el que està en risc és l’essència mateixa de la democràcia. Els europarlamentaris ho són des del moment en què es proclamen el resultats de les eleccions i no hi ha promesa de la Constitució –tràmit que, d’altra banda, és contradictori amb el dret europeu– que pugui impedir l’entrada en vigor del seu mandat. Són els electors i no la Junta Electoral els que decideixen qui ha estat elegit i qui no.

Diumenge passat, l’ascens de Vox. Dimarts, el posicionament de l’advocat general del TJUE. Missatges creuats que, de fet, diuen si fa o no fa el mateix: que Espanya té un problema greu de falta de cultura democràtica.