EL DILEMA D’ERC
Les pressions sobre Esquerra perquè doni suport a la investidura de Pedro Sánchez són un maldecap comprensible per als hereus de Macià i Companys, una migranya amb mal pronòstic. Primer, perquè haver de plantejar-se fer president un senyor que ha dit les pestes que ha dit dels catalans i que és un incòlume defensor de la repressió ha de remoure no només les tripes, sinó tota la carcanada. Segon, perquè ja sabem que investir Sànchez no millorarà res. Després de dues campanyes electorals som perfectament conscients que ni tan sols evitarà que empitjori, perquè per evitar que ho empitjorin els altres, Pedro En Funcions no té cap inconvenient a liderar l’opressió ell mateix.
I si no n’hi ha prou amb els del PSOE, aquí tenim el bo d’en Miquel que, com a coneixedor de la política de la i a la zeta, per fer tornar al redós socialista algun votant despistat de Cs s’ofereix a carregar-se la immersió lingüística des del PSC. No cal que fem més invents de taxidermista.
Tercer, perquè en aquestes condicions, hi ha el temor que el votant i la militància d’Esquerra no pugui suportar la vergonya que, malgrat tots aquests malgrats, la direcció acabi sucumbint a les pressions del poder de debò, que és el que ni vostès ni jo veiem mai sortir a les notícies i, una de dues, o fan president Sánchez o, millor encara, no el fan president i els carreguen tot els neulers del fracàs d’una investidura que, en el fons, l’IBEX deplora. L’Espanya profunda d’avui no vol ser ni rota, ni roja.
El dilema d’Esquerra és complex i la decisió, sigui quina sigui l’opinió de la militància, no serà fàcil d’adoptar. Per fer el pas en un sentit o en un altre caldrà que els hereus de Macià i Companys deixin de banda càlculs electoralistes i actuïn amb sentit d’estat. D’estat català, vull dir. Considerant i valorant quin és el moviment més adequat no pas per al partit, sinó per al país.
Si he mencionat dos cops Macià i Companys (ara tres) ha estat intencionadament. Tant un com l’altre van sucumbir a les pressions, renunciant a part de les aspiracions nacionals a canvi d’intentar reforçar les esquerres ibèriques. Els resultats respectius no van ser especialment favorables. Sense independència i amb un estatut retallat en el cas d’un i amb la guerra perduda en el cas de l’altre. Tanmateix, l’error conjuntural no va impedir que ambdós hagin passat a la història com a herois nacionals. En conclusió, mai no és recomanable actuar empès pel què diran, ja que els judicis de la història solen ser més complexos que les sentències del present. I encara més en temps de Twitter.
