GÒNADES
Al carrer de casa, fa poc. Dos homes de seixanta bastants anys parlen. Més aviat un parla i gesticula i l’altre, que està treballant, escolta. En passar jo, el que parla alt aixeca molt més el to, emprenyat, i ve a dir: “Aquesta gent s’ho carregaran tot.” No solc girar-me mai, però em sento interpel·lada per la manera com ho ha dit. Em giro i el veig agafant-se ostensiblement les gònades mentre fa una ganyota de reafirmació viril com volent dir que n’està fins a les gònades, “d’aquesta gent”, i que havia de buidar el pap. Mentrestant, l’altre em diu que no li faci cas.
Les gònades. Tenir-ne. Agafar les pròpies amb gest rotund. Reforç d’ideologia i de caràcter, d’autenticitat, creuen. Hi he pensat en pensar en l’actitud i en els arguments de fons dels negacionistes de la violència masclista, que ho són també de l’existència ni tan sols de nacionalidades, no diguem de naciones que no siguin l’espanyola. En l’actitud de: “Si no emprenyes, et tolero. Jo marco la ratlla del que és acceptable o no, de quan ja n’hi ha prou. I jo tinc prou gònades no només per pensar-ho, sinó per dir-ho, per defensar-ho.” Per defensar i actuar ja des de les institucions contra el que titllen de feminisme victimista, de lobbies feministes que diuen que utilitzen la denúncia de la violència masclista com a “eina ideològica per confrontar homes amb dones”, per “criminalitzar els nostres fills, germans, avis i amics”, per crear “tribunals especials contra homes heterosexuals”, per “vulnerar els drets fonamentals d’una part de la població” [la masculina] i “generar grups de ciutadans privilegiats”.
Com les 1.028 ciutadanes tan privilegiades que han mort assassinades per les seves parelles o exparelles des del 2003 a l’Estat espanyol, quan es van començar a comptabilitzar. Com les dones violades cada dia. Com la resta de víctimes d’una violència, la masclista, amb característiques particulars i diferents de la familiar que ells prediquen.
Mantenir i aprofundir la democràcia és diàleg, debat, negociar i fer concessions a l’altre. No és posar-hi gònades. Com diuen Steven Levitsky i Daniel Ziblatt, la democràcia és un treball extenuant. I es desmantella a poc a poc, s’erosiona progressivament. Legitimant les decisions en un suposat interès general, en el cost econòmic o en una suposada i sui generis vulneració de drets fonamentals. Si el negacionisme i la política per gònades es reforça a les institucions, l’activisme polític i social s’hi han de contraposar amb coratge i arguments reforçats.
