HAURAN DE SER VALENTS

Ciutadans ha fracassat. Electoralment, com és obvi, però també socialment. Nascut amb l’objectiu prioritari de destruir la gran eina cohesionadora del país, la immersió lingüística i, de retruc, TV3 i Catalunya Ràdio, el partit que també havia de ser la gran esperança de l’Ibex 35 per salvar el règim del 78 ha acabat vampiritzat per l’extrema dreta oficial, sent residual a Madrid, amb bona part dels seus líders fugits i sense haver anorreat la cultura catalana com pretenia des de la seva fundació. Però el fracàs de Ciutadans, que també buscava reduir el conflicte polític entre Catalunya i Espanya a un pur enfrontament civil suposadament instigat per un nacionalisme violent i supremacista, malauradament no significarà l’enterrament de la destral de guerra contra el català.

No és el PP, absolutament residual a Catalunya, sinó el PSC, fins ara un partit central en la història de Catalunya i empeltat de l’herència política de catalanisme popular i antifeixista del PSUC, qui pretén assaltar l’espai electoral de la dreta extrema fent una interpretació perversa de l’ús social de la llengua catalana. En el 14è Congrés del partit se sotmetrà a debat la proposa d’escapçar el país en dues meitats, la dels catalanoparlants i la dels castellanoparlants, per “flexibilitzar” el model d’immersió lingüística a les escoles. Ras i curt, el PSC pretén dibuixar una línia divisòria al país, avariar el famós ascensor social i abandonar els principis ideològics de les seves sigles per un hipotètic grapat de vots que també intentarà esgarrapar Vox. Sense cap argument acadèmic ni sociolingüístic, el PSC assegura que els nens de Vic necessiten fer més castellà a l’escola i els de l’Hospitalet de Llobregat, més català. El raonament és molt perillós, perquè classifica els ciutadans segons el territori on viuen i dona per fet que una família catalanoparlant no viurà al Baix Llobregat i una de castellanoparlant no ho farà a Vic. Guetos lingüístics i, pel que sembla, de cognoms.

Aquest atac a una de les línies de flotació del país posa de manifest la gran irresponsabilitat d’un partit que un dia va ser socialista i català, que bé pot respondre a una actuació desesperada després d’haver perdut gran part del poder institucional que havia tingut a Catalunya en la darrera dècada, coincidint amb la irrupció de Ciutadans. Tanmateix, estratègies partidistes legítimes a banda, sobretot posa en qüestió qualsevol aliança de l’independentisme català amb el PSOE en nom del progrés. Tant si es tracta d’un globus sonda per tenir elements de renúncia en una hipotètica taula de negociació amb ERC, com si es tracta d’una voluntat ferma del PSC de prendre el relleu a Ciutadans i intentar trencar, ara sí, el gran consens social i cultural del país, serà francament difícil de justificar qualsevol aliança amb un socialisme que planteja escapçar la cohesió social de tot un país.

En aquestes circumstàncies, i malgrat la pressió brutal a què se sotmet l’independentisme perquè doni llum verda a un govern PSOE-Podemos per evitar el gran pacte d’estat entre socialistes i populars, no pot cometre l’error d’entrar en el joc de renúncies en una taula de negociació que en cap cas no serà d’igual a igual perquè l’Estat té la força coercitiva de la policia i els tribunals i té ostatges polítics. L’independentisme no pot caure en el parany de concessions enganyoses: la immersió ni es toca ni es negocia. ERC, JuntsxCat i la CUP, davant de l’emergència nacional i cultural, només poden actuar de manera unitària a Madrid amb una resposta acordada davant de qualsevol negociació amb el PSOE, que intentarà dividir l’independentisme i arraconar JuntsxCat i la CUP. Sánchez pretén una abstenció gratuïta del partit d’Oriol Junqueras i fer una carambola: instigar una nova guerra interna en l’independentisme sobre si s’ha claudicat o no. I qui dia passa, any empeny.

Si la negociació no és ferma, la llengua continuarà amenaçada, els líders polítics a la presó i a l’exili i tota una generació condemnada. Hauran de ser valents i honestos, posant al davant el país i no les enquestes electorals. Valents com ho van ser l’1-O.