HAURAN DE SER VALENTS

Ciu­ta­dans ha fra­cas­sat. Elec­to­ral­ment, com és obvi, però també soci­al­ment. Nas­cut amb l’objec­tiu pri­o­ri­tari de des­truir la gran eina cohe­si­o­na­dora del país, la immersió lingüística i, de retruc, TV3 i Cata­lu­nya Ràdio, el par­tit que també havia de ser la gran espe­rança de l’Ibex 35 per sal­var el règim del 78 ha aca­bat vam­pi­rit­zat per l’extrema dreta ofi­cial, sent resi­dual a Madrid, amb bona part dels seus líders fugits i sense haver anor­reat la cul­tura cata­lana com pre­te­nia des de la seva fun­dació. Però el fracàs de Ciu­ta­dans, que també bus­cava reduir el con­flicte polític entre Cata­lu­nya i Espa­nya a un pur enfron­ta­ment civil supo­sa­da­ment ins­ti­gat per un naci­o­na­lisme vio­lent i supre­ma­cista, malau­ra­da­ment no sig­ni­fi­carà l’enter­ra­ment de la des­tral de guerra con­tra el català.

No és el PP, abso­lu­ta­ment resi­dual a Cata­lu­nya, sinó el PSC, fins ara un par­tit cen­tral en la història de Cata­lu­nya i empel­tat de l’herència política de cata­la­nisme popu­lar i anti­fei­xista del PSUC, qui pretén assal­tar l’espai elec­to­ral de la dreta extrema fent una inter­pre­tació per­versa de l’ús social de la llen­gua cata­lana. En el 14è Congrés del par­tit se sot­metrà a debat la pro­posa d’escapçar el país en dues mei­tats, la dels cata­la­no­par­lants i la dels cas­te­lla­no­par­lants, per “fle­xi­bi­lit­zar” el model d’immersió lingüística a les esco­les. Ras i curt, el PSC pretén dibui­xar una línia divisòria al país, ava­riar el famós ascen­sor social i aban­do­nar els prin­ci­pis ideològics de les seves sigles per un hipotètic gra­pat de vots que també inten­tarà esgar­ra­par Vox. Sense cap argu­ment acadèmic ni soci­o­lingüístic, el PSC asse­gura que els nens de Vic neces­si­ten fer més cas­tellà a l’escola i els de l’Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat, més català. El rao­na­ment és molt perillós, perquè clas­si­fica els ciu­ta­dans segons el ter­ri­tori on viuen i dona per fet que una família cata­la­no­par­lant no viurà al Baix Llo­bre­gat i una de cas­te­lla­no­par­lant no ho farà a Vic. Gue­tos lingüístics i, pel que sem­bla, de cognoms.

Aquest atac a una de les línies de flo­tació del país posa de mani­fest la gran irres­pon­sa­bi­li­tat d’un par­tit que un dia va ser soci­a­lista i català, que bé pot res­pon­dre a una actu­ació des­es­pe­rada després d’haver per­dut gran part del poder ins­ti­tu­ci­o­nal que havia tin­gut a Cata­lu­nya en la dar­rera dècada, coin­ci­dint amb la irrupció de Ciu­ta­dans. Tan­ma­teix, estratègies par­ti­dis­tes legítimes a banda, sobre­tot posa en qüestió qual­se­vol aliança de l’inde­pen­den­tisme català amb el PSOE en nom del progrés. Tant si es tracta d’un glo­bus sonda per tenir ele­ments de renúncia en una hipotètica taula de nego­ci­ació amb ERC, com si es tracta d’una volun­tat ferma del PSC de pren­dre el relleu a Ciu­ta­dans i inten­tar tren­car, ara sí, el gran con­sens social i cul­tu­ral del país, serà fran­ca­ment difícil de jus­ti­fi­car qual­se­vol aliança amb un soci­a­lisme que plan­teja escapçar la cohesió social de tot un país.

En aques­tes cir­cumstàncies, i mal­grat la pressió bru­tal a què se sot­met l’inde­pen­den­tisme perquè doni llum verda a un govern PSOE-Pode­mos per evi­tar el gran pacte d’estat entre soci­a­lis­tes i popu­lars, no pot come­tre l’error d’entrar en el joc de renúncies en una taula de nego­ci­ació que en cap cas no serà d’igual a igual perquè l’Estat té la força coer­ci­tiva de la poli­cia i els tri­bu­nals i té ostat­ges polítics. L’inde­pen­den­tisme no pot caure en el parany de con­ces­si­ons enga­nyo­ses: la immersió ni es toca ni es nego­cia. ERC, Juntsx­Cat i la CUP, davant de l’emergència naci­o­nal i cul­tu­ral, només poden actuar de manera unitària a Madrid amb una res­posta acor­dada davant de qual­se­vol nego­ci­ació amb el PSOE, que inten­tarà divi­dir l’inde­pen­den­tisme i arra­co­nar Juntsx­Cat i la CUP. Sánchez pretén una abs­tenció gratuïta del par­tit d’Oriol Jun­que­ras i fer una caram­bola: ins­ti­gar una nova guerra interna en l’inde­pen­den­tisme sobre si s’ha clau­di­cat o no. I qui dia passa, any empeny.

Si la nego­ci­ació no és ferma, la llen­gua con­ti­nuarà amenaçada, els líders polítics a la presó i a l’exili i tota una gene­ració con­dem­nada. Hau­ran de ser valents i hones­tos, posant al davant el país i no les enques­tes elec­to­rals. Valents com ho van ser l’1-O.