Opinió

L’ESTAT VA FENT

Mentre els partits negocien, la realitat va demostrant que la repressió de l’Estat no s’atura perquè es mou al marge de la política

Entre humans, el diàleg és la prin­ci­pal carac­terística que ens dife­ren­cia de la resta d’éssers vius. Per tant, renun­ciar al diàleg, rebut­jar l’exer­cici d’asseure’s i par­lar, és situar-se fora de la raci­o­na­li­tat. Per més allu­nya­des que esti­guin les posi­ci­ons, per poques pos­si­bi­li­tats que hi hagi d’entesa, nego­ciar per mitjà de la paraula és un deure indis­cu­ti­ble en les rela­ci­ons huma­nes en gene­ral i en la política gene­ral.

El diàleg, però, només ser­veix d’alguna cosa quan se situa al cap­da­vant de qual­se­vol altre tipus de relació entre per­so­nes com la via exclu­siva per abor­dar les solu­ci­ons. Quan, en canvi, paral·lela­ment hi ha esta­blerts altres canals que dis­tor­si­o­nen o bui­den de con­tin­gut la paraula, el diàleg acaba esde­ve­nint una core­o­gra­fia, una des­pesa inútil d’ener­gies, una simu­lació ino­pe­rant. Això és el que passa en aquests moments a l’Estat espa­nyol en relació amb Cata­lu­nya. Men­tre una part de la política (per con­vicció, per estratègia o per neces­si­tat, depe­nent dels actors) intenta asseure’s a par­lar, des de les pro­fun­di­tats de l’Estat la repressió voraç, l’espe­rit de revenja més sàdic, con­ti­nua des­ple­gant-se immu­ta­ble, impas­si­ble, incon­te­ni­ble, con­tumaç, des d’instàncies judi­ci­als altes bai­xes i mit­ja­nes, des d’orga­nis­mes fos­cos com el Tri­bu­nal de Comp­tes, des de pro­fun­des cla­ve­gue­res poli­ci­als que escol­ten i seguei­xen a mig país des de fa anys i van ela­bo­rant arxius veri­no­sos per difa­mar per­so­nes i des­truir vides quan cal­gui, si convé, sense escrúpols ni decència. Men­tre aquests ten­ta­cles des­bo­cats no siguin lli­gats curt des de la política, no hi ha solució pos­si­ble. Això si és que la política espa­nyola fos capaç, si ho volgués, de con­tro­lar alguna altra cosa que no fos­sin les apa­ren­ces, la simu­lació del poder, la repre­sen­tació tea­tral d’una democràcia pre­so­nera de les for­ces del deep state.

Ja ho deia de forma pre­cisa Oriol Jun­que­ras en una entre­vista a Mònica Ter­ri­bas fa uns anys : “Nego­ciar amb l’Estat espa­nyol no té cap sen­tit, perquè l’Estat espa­nyol sem­pre incom­pleix els acords als quals arriba. Estem con­vençuts que l’Estat espa­nyol no vol par­lar i si vol par­lar ens enga­nyarà, perquè ho ha fet sem­pre.” En aques­tes cir­cumstàncies, tot i que costa resis­tir la temp­tació de dei­xar-se vèncer pel pes­si­misme, es pot man­te­nir l’espe­rança sem­pre que no es per­din de vista les sàvies parau­les del líder d’Esquerra. Si volem tra­ves­sar el riu amb l’escorpí damunt del llom, pro­vem-ho, però siguem cons­ci­ents que, com en la faula d’Isop, el més pro­ba­ble és que aca­bem amb el fibló cla­vat a mitja tra­ves­sia.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.