Jutges espanyols de picaresca per Europa

Ho vam explicar des del primer dia que vam arribar a l’exili. L’estratègia repressiva que l’Estat espanyol va triar l’any 2017 per respondre al conflicte polític català tenia el que podríem anomenar un “error de disseny” que fa impossible que assoleixi els seus objectius: es tractava d’una estratègia que només podria ser eficaç en un context d’autarquia judicial. Però la justícia espanyola no viu aïllada de la resta del món, sinó que està integrada en un espai judicial europeu que té unes regles que no poden ser alterades, ni manipulades, ni interpretades de manera parcial i interessada pels jutges (és un dir) del Tribunal Suprem o del Tribunal Constitucional. Perquè, per fortuna, no en són els seus intèrprets.

Atrapada en el marc judicial europeu, l’estratègia de judicialització i de persecució penal d’uns líders polítics i socials democràticament elegits només podia fer aigües per tot arreu, com s’està demostrant de manera cada vegada més evident des de fa dos anys. Ja fos als tribunals dels estats europeus que han rebut les euroordres (Bèlgica, Alemanya i Escòcia) o als dels estats europeus que han hagut d’afrontar una ordre internacional de detenció (Suïssa), ja fos al Tribunal de Justícia de la UE (a Luxemburg), ja fos al Tribunal Europeu dels Drets Humans (a Estrasburg), en un moment o altre, la visió autoritària i poc neutral del dret penal i dels drets fonamentals que professen els jutges de la cúpula judicial espanyola havia de xocar amb la visió democràtica i neutral dels jutges europeus.

Per això, quan els jutges del Suprem han utilitzat els dos grans instruments de cooperació judicial europea –les euroordres i les qüestions prejudicials davant del TJUE– no han estat capaços de respectar-ne les regles del joc i els procediments i s’han dedicat compulsivament a fer trampes, un comportament inèdit fins ara en el marc de la Unió Europea.

Primer va ser Llarena amb les euroordres. Quan un jutge d’un país de la UE emet una euroordre a un altre país, es dona per descomptat que, d’acord amb el principi de la confiança mútua entre els poders judicials d’ambdós països, està disposat a respectar la decisió que prengui el jutge del país receptor. Tanmateix, ni en la primera euroordre ni en la segona, Llarena no va acceptar la decisió que havien pres o que li semblava que prendrien els jutges europeus: en el primer cas, el desembre del 2017, la va retirar una setmana abans que el jutge belga pogués dictar sentència, davant la perspectiva que la decisió no seria la que ell esperava; en el segon cas, el juliol del 2018, va renunciar a executar el lliurament un cop el jutge alemany va rebutjar el delicte de rebel·lió. Amb l’afegit surrealista, per cert, que en aquell moment també va demanar la retirada de l’euroordre dels exiliats a Bèlgica, que ja havia estat rebutjada per qüestions formals (Bob-Dogui) per part del jutge belga tres mesos abans i, per tant, ja no existia.

On s’és vist que el jutge del país emissor es negui a acceptar, dues vegades, la decisió que prenen els jutges del país receptor? Això és saltar-se la lògica de la cooperació judicial en què descansa el sistema de les euroordres. Perquè una euroordre no és l’ordre d’un jutge d’un país –en aquest cas Espanya– a un jutge d’un altre país de la UE perquè li lliuri un determinat ciutadà, sinó una petició perquè s’examini si els delictes que presumptament aquest ha comès al país emissor de l’euroordre també ho són al país on ara resideix. Això és el que la mentalitat autoritària d’alguns jutges espanyols sembla que està incapacitada per entendre. Només una petita llista de delictes queda fora de l’anàlisi de la doble incriminació.

Després va ser Marchena amb la seva qüestió prejudicial davant del TJUE. Si un jutge d’un estat de la UE planteja una consulta al Tribunal de Luxemburg, si realment té la intenció de respectar aquest instrument de cooperació judicial, allò que hauria de fer és esperar que el Tribunal li respongui, abans de dictar la sentència del cas del qual es desprèn aquella qüestió prejudicial. Si no, aquella consulta perd tota l’eficàcia i, per tant, tota la raó de ser. I això és justament el contrari del que ha fet Marchena en la qüestió prejudicial sobre el vicepresident Junqueras: ha dictat sentència abans que Luxemburg hagi pogut donar la seva resposta. I amb això posarà la justícia espanyola i europea en una situació inèdita i impossible, ja que segons quina sigui la resposta del TJUE quedarà clar que el Tribunal Suprem no el podia condemnar sense haver demanat abans un suplicatori al Parlament Europeu. Quina serà, aleshores, la validesa d’aquella condemna?

Això és el que passa quan uns jutges no estan disposats a fer un ús imparcial i democràtic del dret, però es troben obligats a jugar en un joc les regles del qual sí que són democràtiques i imparcials: es dediquen a fer trampes, talment com Lazarillos de Tormes judicials, en una versió postmoderna de la millor picaresca espanyola del segle XVI.

Quan vam apostar per traslladar al terreny de joc europeu el contenciós entre Catalunya i Espanya ho fèiem, tal com vam explicar aleshores, perquè crèiem en els principis i els valors en què es basa el projecte europeu: l’estat de dret, la democràcia i la garantia dels drets fonamentals. L’octubre del 2017 ja era evident que els estats europeus no estaven actuant d’acord amb aquests principis ni aquests valors. En la tensió –inherent a la política– entre interessos i principis, els estats de la UE davant del conflicte català s’estaven decantant de manera òbvia pel primer pol de la tensió. Per què confiar en “Europa”, doncs, si els seus estats no estaven sent capaços d’actuar com a garants dels drets fonamentals d’una part dels ciutadans de la Unió? Per una raó molt senzilla: perquè en un sistema institucional veritablement democràtic, a més dels governs, a més dels parlaments, hi ha també uns jutges veritablement independents. I són ells la veritable i darrera garantia dels drets fonamentals, que constitueixen l’essència i la raó de ser de l’estat de dret.

Si finalment el TJUE assumís el posicionament de l’advocat general sobre la qüestió de la immunitat del president Puigdemont, del vicepresident Junqueras i de mi mateix, no hauria estat el poder executiu (la Comissió Europea) ni el poder legislatiu (el Parlament Europeu) els que haurien salvat els nostres drets polítics. Hauria estat el poder judicial, en exercici de la seva independència, la qual cosa ens serveix per entendre que, en un estat de dret, encara que el poder executiu i el poder legislatiu fallin a l’hora de garantir els drets, si el poder judicial fa correctament la seva feina, l’estat de dret està salvat. Tant a Espanya com a Europa, pel que fa al cas català, el poder executiu i el poder legislatiu han fallat, d’una manera o altra. La diferència fonamental –i dramàtica– rau en el fet que a Espanya no hi ha un poder judicial capaç de protegir els drets fonamentals, compensant i rectificant allò que fan els altres dos poders. A Europa, en canvi, tant als seus estats com a les institucions europees, sí.