SALVAR EL PLANETA?
Madrid centra durant uns dies la mirada informativa no (només) per les misèries de la política domèstica, sinó, sobretot, per la celebració d’una enèsima cimera del clima destinada a trobar el desllorigador (és a dir, la voluntat i el compromís) per frenar el canvi climàtic derivat de l’escalfament global provocat per l’acció humana. La missió no és senzilla, tenint en compte els resultats de les últimes grans operacions a escala mundial. Després de l’anomenat Protocol de Kyoto per a la reducció d’emissions de gasos a l’atmosfera, aprovat el 1997 i en vigor des del 2005, les emissions globals han crescut. Les conclusions i revisions de les cimeres dels últims anys per redreçar el tema, han acabat sent paper mullat.
Trobades com la de Madrid constaten, d’entrada, que la humanitat és una gran potència generadora de consciència crítica per detectar riscos i proposar reptes, però alhora un monstre depredador incapaç de rectificar tendències a curt i a mitjà termini (i a llarg, si ens despistem, perquè el canvi climàtic sembla que ja ha entrat en fase d’irreversibilitat) empès per la voracitat col·lectiva i una economia amb inèrcies tan potents que fan difícil la maniobrabilitat.
De Madrid en sortiran, sent optimistes, bones intencions i propostes de solució factibles. A partir d’aquí, els poders públics es posaran a treballar aferrissadament per demostrar la seva total i absoluta incapacitat resolutiva. Això, els que no expressin directament l’oposició als nous acords.
Evitar la catàstrofe climàtica és complicat. Sobretot si fins i tot els sectors més mentalitzats des de l’ecologisme afronten el tema amb una evident prepotència antropocèntrica. Salvem el planeta i Salvem la Terra són els eslògans més repetits. Com si el món estigués en risc. No ens enganyem: el planeta està salvat perquè, fem el que fem, mentre el Sol carburi continuarà fent rotacions i voltant per l’espai amb avorrida tranquil·litat. A qui cal salvar, doncs, no és pas el planeta, sinó la vida que hi habita. Pot semblar filar molt prim, però afinar amb el llenguatge té la seva importància. La Terra no ens necessita, som nosaltres els que la necessitem en determinades condicions climàtiques. Una mica més de modèstia existencial potser ens ajudaria a enfocar millor la qüestió. Tot i que, fent un cop d’ull al panorama mundial, probablement aconseguirem que el canvi climàtic, per més gasos que llancem a l’aire, no sigui prou ràpid per liquidar-nos abans que no ens hàgim massacrat nosaltres mateixos fins a l’extinció.
