AQUEST VICI ESPANYOL DE LES REVERÈNCIES
Espanya és encara un país de reverències. Davant del rei, encara hi ha qui sent una rampa que l’empeny a torçar la closca i vinclar la carcanada. I davant del poderós, també. Ho fa la premsa davant de campanyes publicitàries i subvencions que salven el compte de resultats i condemnen l’honestedat periodística. I ho fa qualsevol que necessita el favor d’un càrrec públic, com si fos una torna obligada dels arguments o fins i tot un substitut quan aquests són dèbils. Aquest costum també afecta les idees, els conceptes, com ho demostra la Constitució espanyola. I el mateix intenta el PSOE, que vol que posem el genoll a terra per rebre les benaurances d’un govern socialista que barri el pas a la fatxenderia ultraconservadora. A Catalunya encara hi ha clapes resistents de la burgesia que es vendrien la pell per una pela al cove. Però, si ens atenem al que respira la majoria, aquí no ens engresca res que no sigui quid pro quo. I el quid de la qüestió no és altre que l’amnistia –perquè surtin en llibertat els presos polítics i retornin els exiliats– i l’exercici de l’autodeterminació.
