AQUEST VICI ESPANYOL DE LES REVERÈNCIES

Espa­nya és encara un país de reverències. Davant del rei, encara hi ha qui sent una rampa que l’empeny a torçar la closca i vin­clar la car­ca­nada. I davant del poderós, també. Ho fa la premsa davant de cam­pa­nyes publi­citàries i sub­ven­ci­ons que sal­ven el compte de resul­tats i con­dem­nen l’hones­te­dat periodística. I ho fa qual­se­vol que neces­sita el favor d’un càrrec públic, com si fos una torna obli­gada dels argu­ments o fins i tot un subs­ti­tut quan aquests són dèbils. Aquest cos­tum també afecta les idees, els con­cep­tes, com ho demos­tra la Cons­ti­tució espa­nyola. I el mateix intenta el PSOE, que vol que posem el genoll a terra per rebre les benau­ran­ces d’un govern soci­a­lista que barri el pas a la fat­xen­de­ria ultra­con­ser­va­dora. A Cata­lu­nya encara hi ha cla­pes resis­tents de la bur­ge­sia que es ven­drien la pell per una pela al cove. Però, si ens ate­nem al que res­pira la majo­ria, aquí no ens engresca res que no sigui quid pro quo. I el quid de la qüestió no és altre que l’amnis­tia –perquè sur­tin en lli­ber­tat els pre­sos polítics i retor­nin els exi­li­ats– i l’exer­cici de l’auto­de­ter­mi­nació.